Ir a página inicio
FES-TE AMIC FES-TE VOLUNTARI FES-TE SOCI
         
Ir a página inicio Ir a página inicio
Ir a página inicio
Qui som       Objectius        Llibres       Preguntes Freqüents       Contacte
  Jornades
i Estudis
Patrimoni
Cultural
 Medi
 Natural
 
Notícies      Vídeos      Agenda      Les Rutes      Història      Pallerols      Blog del Caminant
Portada > Noticies > Documents | Travessant la Nit. Darrera marxa nocturna.
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible
 
Documents | Travessant la Nit. Darrera marxa nocturna.  Història    
Adjuntem un extracte del llibre "Travessant la nit" referent al tram que vàrem caminar. Com sabeu, aquest llibre resumeix la història de l'expedició en la que hi anava Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, que a la tardor de l'any 1937 va fer aquest Camí i que ens serveix de guia per redescobrir l'itinerari.    

inserir comentarisinserir comentaris

(Extracte de RICO, O. i EZPELETA, D.: "Travessant la Nit". Ed. Albada. 2003)

El pas de la frontera

Es van dirigir directament cap al nord. Primer una pujada amb un desnivell d'uns 400 metres. Després, deixant a l'esquerra la Collada de la Torre i el Tossal del Roure, van iniciar el descens cap al camí que uneix Sant Joan Fumat amb La Farga de Moles, ja molt a prop de la frontera. La baixada era molt molesta, amb el terra ple de pedres que al més mínim descuit rodaven amb gran estrèpit: i com més avançaven, més important era el silenci. S'apropaven a un dels punts perillosos del trajecte: el pas del barranc de Civís, paral·lel al camí, pel llit del qual flueix el riu.

L'expedició es va aturar molt a prop del riu, entre els arbres, en el més rigorós silenci, a l'espera del moment propici per creuar aquell pas i començar una altra pujada. Els experts afirmaven que amb tres punts estratègicament situats en el camí de Sant Joan a La Farga, els milicians s'asseguraven el control del pas. Per això, l'elecció del moment just per a intentar-ho era una de les decisions més importants que havia de prendre el guia.

Anys després, Josep Cirera ho resumia en poques paraules:

-En les primeres etapes hi havia un noranta per cent de probabilitats que no passés res; però a la frontera tot canviava. Tenien ordres de fer foc a discreció tan bon punt notessin alguna cosa.

Els van oferir armes però ningú no les va acceptar. El guia i els contrabandistes que s'havien afegit al grup, portaven pistoles i algun rifle. Els de la vigilància ho sabien, i per això, abans de disparar valoraven els pros i els contres: preferien parapetar-se en algun punt segur i fer foc sense donar l'alt. Moltes vegades tiraven sobre el final de la filera; llavors, l'única defensa era córrer cap endavant.

"El control del sector per on vam passar -escriu Juan- tenia els seus centres d'operacions a Civís i a la Seu d'Urgell, i a Arduix i Argolell destacaven milicians i guàrdies d'assalt. La capella de la Mare de Déu de la Soledat, que està una mica per damunt d'Arduix, estava convertida en quarter de guàrdies d'assalt, depenent de Civís. A Arduix hi havia a més a més dos milicians a cada una de les tres cases, i a Argolell igual; en total, de quinze a vint."

De dia patrullaven tots els camins de la frontera però de nit no es movien gaire. Sovint feien la vigilància des de llocs a cobert del fred. Els guies, en arribar a aquest punt crític, amb el grup amagat entre els matolls, tenien un temps de marge per entrar en contacte amb els seus enllaços d'aquests pobles, i no intentaven el pas fins assegurar-se que era possible.

En aquella època, els camins de la zona eren molt estrets: camins de ferradura, pels quals ni tan sols podien transitar els carros. Per això, els moviments dels vigilants eren més aviat lents, cosa que beneficiava els que intentaven el pas de la frontera.
Quan es van aturar, a la vora del barranc de Civís, el guia va dir que una patrulla estava voltant pel camí que havien de creuar. Havia sentit clarament les passes. Immediatament va fer córrer la veu al llarg de la fila:

-Molt de silenci, i que ningú no es mogui.

I va desaparèixer per fer una descoberta.

Estaven en un lloc humit, i el fred penetrava fins als ossos. Va ser una aturada de dues hores, amb l'ànsia -que sempre aflorava en aquells moments amb més força- de ser descoberts. Es van disposar per grups, per no perdre calor, mentre sant Josepmaria i els seus acompanyants redoblaven la seva pregària i el seu recurs a la Mare de Déu.

"Un dels perills més greus al final -escriu el Prof. Jiménez Vargas- era la desintegració biològica -un típic síndrome de depressió- que es produïa per la fam, l'esgotament muscular i la son, acumulats de diversos dies, quan tremolar de fred no era suficient per impedir l'ensopiment, i la son podia aixafar qualsevol en aquells moments d'immobilitat i silenci. Es pot comprendre que individus en aquest estat d'enfonsament i desmoralització es deixaren agafar com en una ratera, simplement per no començar a córrer a temps, perquè ningú no tenia la menor capacitat de reacció (...). Si els milicians, patrullant pel camí que s'havia de creuar encertaven a descobrir per casualitat un d'aquests munts d'humans, tot hauria acabat."

Per damunt de tot s'havia d'evitar deixar-se caure dominats per la son. Havien de mantenir-se molt atents, pendents de la més petita indicació del guia. Tots pregaven, com després van dir, però més d'un es va quedar profundament adormit.

"Una de les constants dels últims moments -segueix el relat del Prof. Jiménez Vargas- era que fins i tot els més indiferents, que gairebé havien oblidat el Parenostre, llavors resaven. Si els altres s'haguessin adonat de la serenitat del nostre grup, molt diferent a la situació emocional de la majoria, encara que estàvem fisiològicament tan inutilitzats com ells enmig del fred paorós, no haurien pogut explicar-s'ho. És clar que encomanàvem la solució del problema en aquell moment crític, però la veritat és que no dubtàvem que allò sortiria bé i el que seriosament ens preocupava era el fred, per les seves possibles conseqüències per al Pare".

Per fi van tornar els guies, després d'haver explorat la situació. Quan la patrulla s'allunyés del punt escollit per creuar el camí, era probable que no tornessin a passar per allà fins una bona estona després. Llavors seria el moment de començar a córrer i guanyar alçada en la pujada al pas de la Cabra Morta, situat més enllà del riu Civís.
Va passar la patrulla. Tots van escoltar la remor de les passes i de les converses que mantenien els milicians. Quan Cirera va estar segur que s'havien allunyat suficientment, va donar l'ordre de creuar el riu per una passarel·la feta amb troncs, i després el camí de Sant Joan a La Farga. A uns dos-cents metres a la dreta, va quedar el començament del camí d'Argolell, que rodeja el pas de la Cabra Morta. Era el moment de començar a córrer a tota velocitat, sense preocupar-se ja del soroll.
Els records del Prof. Jiménez Vargas són molt vius: "vam començar una fulminant pujada. Per la por tractàvem de córrer, però com que el pendent era molt fort, realment no corríem. Era una muntanya baixa de boix i espí. Poca estona després de començar aquesta pujada, havíem de passar a la vora d'un congost que vist des del camí sembla impossible de salvar. Vam pujar agafant-nos on podíem, i un altre cop les punxades (...)."

"Jo duia les espardenyes trencades i ho havia passat malament a la baixada, encara que no tenia cap lesió als peus. Vaig pensar canviar-me d'espardenyes justament quan anàvem a començar aquesta pujada. Paco i un dels paquetaires em van esperar. No vaig trigar gaire, però fou el temps suficient perquè tots haguessin creuat ja la carretera i el riu quan els tres començàvem a caminar. Quedàvem endarrerits, però (...) no vam trigar molt a establir contacte amb la resta."

Després de superar un desnivell de 150 metres sobre el riu, van deixar a la seva esquerra el Roc del Vinyer, un cim d'uns 1500 metres, creuaren el congost i rodejaren el Roc de la Guàrdia de 1300 metres. Després van pujar gairebé fins al cim d'aquest últim, per un terreny sense arbres, fins a un punt on el camí gira gairebé 180 graus, i rodejaren el congost per la seva part més alta, fins arribar al pas de la Cabra Morta, on ja van començar el descens. El terreny era tan abrupte i accidentat que els guies asseguraven que la major part de la gent no s'atrevia a passar-lo a la llum del dia per la por de caure; de nit, com que no veien res, no s'adonaven d'aquelles dificultats.
Aviat van aturar-se enmig del bosc. Cirera va indicar que tots s'amaguessin bé entre els matolls i el boscam.

-Un a sota de cada arbre, sense moure's, i molt de silenci.

De nou s'imposava una pausa d'espera, fins que el guia decidís el moment més favorable per llençar-se cap a la frontera d'Andorra, ja a l'abast de la mà.

Entre els components de l'expedició es feien tot tipus de conjectures. No entenien el perquè d'una aturada que els semblava sense fi. Algú va aventurar la hipòtesi que la millor hora per intentar el pas era a l'alba, i que per això estaven esperant. La veritat era que el guia coneixia molt bé aquells paratges i sabia que una precipitació d'última hora podia fer fracassar l'expedició en els moments decisius.

El silenci era total. Es veia llum a una casa, i també la resplendor d'una foguera. Pels sorolls que arribaven, podien suposar que no estaven lluny d'alguna patrulla. No sabien que aquelles llums eren les d'Argolell. Se sentien desconcertats. Sant Josepmaria continuava resant en silenci.

Després d'aquella espera que se'ls feia eterna encara que tot just va durar mitja hora, el guia -assegurat pels seus enllaços de la frontera- va donar l'ordre d'anar-se'n. Van començar a moure's. Trenta homes encorbats, caminant en filera, sense deixar tocar els bastons a terra, enmig d'un silenci absolut, componien una escena irreal. Passaren molt a prop d'una casa -la borda de Lluçà-, que tenia un llum encès; devia ser una llàntia de carbur. De sobte, uns gossos -que sens dubte estaven tancats allà per guardar el ramat- començaren a bordar furiosament. Tots es van espantar molt, com és natural, però els guies no van fer cap cas dels lladrucs del gossos, segurs que el terreny estava lliure. A molt poca distància de la borda van deixar a un costat l'ermita de la Mare de Déu de Feners, que ni tan sols van veure, i al cap de quinze minuts de començar a moure's van creuar la riera d'Argolell i van posar front a una pujada molt forta cap a Mas d'Alins, la primera casa d'Andorra en aquesta zona. La línia fronterera es desplaça per damunt de la riera.

"Ja havíem passat la frontera -explica Juan- quan vam escoltar uns trets de fusell des de la part d'Argolell. Se n'havien adonat tard. Potser els semblava que encara estàvem a la pujada, i volien batre la cua de l'expedició, però ja no érem al seu abast."
Van creuar per davant del Mas d'Alins, deixant a la dreta la borda de l'Espardines, quan els guies van avisar que es trobaven a Andorra des de feia una bona estona. No ho havien dit abans per evitar que les naturals reaccions de joia pròpies d'aquests casos facilitessin que els milicians agafessin algú, perquè no era estrany que s'endinsessin en territori andorrà.

Era dijous, 2 de desembre del 1937, poc abans de l'albada, però encara fosca nit.
L'estranya sensació de trobar-se ja a lloc segur és indescriptible, com asseguren tots els que han passat moments similars. Cada un dels components d'aquell heterogeni grup de persones expressava la seva alegria a la seva manera, i molts sorollosament. Però va ser unànime l'agraïment a Déu Nostre Senyor. "El Pare va començar una oració d'acció de gràcies, -escriu Pedro Casciaro-. Penso que va ser la Salve, però realment no m'en recordo: vaig trigar cert temps a reaccionar i adonar-me de tot el que havia passat. Potser fou la mateixa alegria que m'impedia creure-m'ho del tot."

Un cop passat l'explicable entusiasme, els guies van indicar clarament la direcció que havien de seguir per arribar a Sant Julià de Lòria. El camí estava ben marcat. Alguns continuaren immediatament, però sant Josepmaria va preferir esperar que es fes de dia: era qüestió de poc temps. A més, Tomás presentava fortes rascades als peus, que li impedien de donar cap pas més.

Es notava el fred, que semblava augmentar per moments. Van veure una foguera a poca distància, en la direcció que havien de seguir, i es van apropar a escalfar-se una mica. Era Josep Cirera, el guia, amb els seus companys. Els van convidar a menjar una mica de pa amb xoriço. Ho van agrair de debò.

Començava a clarejar quan van reemprendre la marxa. Es va anar fent de dia. "Vaig acabar de convèncer-me que ja érem a Andorra -escriu Pedro Casciaro- quan va aparèixer davant de nosaltres, a la vall, un poblet. Ens van dir que era Sant Julià de Lòria. (...) De la resta, només recordo que, en aquells primers moments de sentir-nos lliures, vaig sentir dir diverses vegades al Pare: Deo gratias... Deo gratias... (gràcies a Déu... gràcies a Déu...)".

   
     
 
   




   

   
    Inserir comentaris
Autor  
Comentari  
     
    Codi de seguretat
Canviar codi
    Introdueixi el codi de seguretat, si us plau.

   
     


Lleida, 9 de juliol de 2005
©2005. Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra



   
Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra.   Av. Diagonal, 620, 1er. 2a, 08021 - Barcelona (Espanya) . Tel.: (+34) 629 910 612