Ir a página inicio
FES-TE AMIC FES-TE VOLUNTARI FES-TE SOCI
         
Ir a página inicio Ir a página inicio
Ir a página inicio
Qui som       Objectius        Llibres       Preguntes Freqüents       Contacte
  Jornades
i Estudis
Patrimoni
Cultural
 Medi
 Natural
 
Notícies      Vídeos      Agenda      Les Rutes      Història      Pallerols      Blog del Caminant
Portada > Noticies > Documents | Travessant la Nit. A través de les muntanyes
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible
 
Documents | Travessant la Nit. A través de les muntanyes  Història    
Adjuntem un nou extracte del llibre "Travessant la nit". Com sabeu, aquest llibre resumeix la història de l'expedició en la que hi anava Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, que a la tardor de l'any 1937 va fer aquest Camí i que ens serveix de guia per redescobrir l'itinerari.

   

inserir comentarisinserir comentaris

(Extracte de RICO, O. i EZPELETA, D.: "Travessant la Nit". Ed. Albada. 2003)

Fenollet, la casa on van romandre el dia 29 de novembre, estava molt aïllada en la muntanya. Era gran i tenia uns corrals relativament amplis. Per la seva situació estratègica, era un lloc freqüentat per les expedicions que es dirigien cap a la frontera: paraven grups de deu, vint o trenta persones, aproximadament un cop per setmana. Els amos mostraven gran generositat, cosa que era molt d'agrair. Eugeni Coll, que llavors tenia catorze anys, se les arreglava per comprar pels pobles veïns, sense fer sospitar, pa i altres aliments que no era possible reservar a casa seva per tanta gent.

Només arribar a Fenollet, es van amagar a un corral. Les ordres eren peremptòries: intentar dormir el millor possible, i sense fer soroll. Encara que es trobava esgotat, com tots els altres, sant Josepmaria es va encarregar d'animar els que semblaven més cansats. Antoni Dalmases, a les pàgines del seu diari corresponents a aquell dia, es referia a sant Josepmaria amb aquestes paraules: "Dóna ànims a tots. La seva com-panyia ens inspira confiança a tots nosaltres, ja que sembla com si Déu ens l'hagués enviat. M'ha impressionat profundíssimament."

Durant la Missa a la Ribalera, preveient que ja no podria celebrar novament en tot el viatge, sant Josepmaria havia reservat el Santíssim Sagrament i el portava a sobre -com feia habitualment en aquella època de guerra- per poder combregar els dies següents. Malgrat tot, com durant la nit anterior s'havien sentit algunes blasfèmies -la gent no sabia que duia amb ell Jesús Sagramentat-, va decidir consumir les Sagrades Formes.

A mig matí va haver-hi un moment de perill. "Quan gairebé tots dormíem en el corral -explica el Prof. Juan Jiménez Vargas-, es van presentar a la casa dos milicians, preguntant si havien vist gent. Anaven recorrent aquell camí a la caça de fugitius. La mestressa -amb molta serenitat- els va convèncer que estava disposada a col·laborar amb ells en la persecució de facciosos, mentre els servia uns bons gots de vi i unes tallades de pernil. I quan van acabar el seu esmorzar, van marxar sense investigar més."

Un del pocs en adonar-se del perill fou sant Josepmaria, que no s'havia dormit. Pedro reconeix que va dormir profundament; "malgrat tot -afegeix-, alguna vegada que em vaig despertar em vaig adonar que el Pare no dormia, i això m'enutjava interiorment: pensava que si ell no aprofitava aquestes hores de descans, no podria resistir després".

La mestressa i altres dones, entre les quals es trobava una monja que s'havia refugiat allà, s'ocupaven de tot. "Després d'afegir algunes peces de manera urgent a la roba d'alguns -recorda Pedro-, aquelles dones ens van donar al migdia l'únic menjar realment nutritiu de tota la travessia: carn de moltó amb mongetes."

Es va iniciar de nou la marxa cap a les sis de la tarda, ja de nit. Abans d'anar-se'n, per guanyar en agilitat, sant Josepmaria va suggerir que s'abandonessin algunes coses no estrictament necessàries -roba, sabates...-, que encara que després haurien estat molt útils, en aquells moments no eren més que un pes suplementari en els sarrons. "Ja a la pujada de l'Aubenç -explica Pedro-, algunes coses s'havien llençat per alleugerir el pes. Aquí va ser la liquidació total; fins i tot les sabates de Manolo van quedar al corral."

Endarrera va quedar Can Fenollet, el descans d'aquells corrals càlids, les hores de son i de refer forces. Començava una etapa en què s'havien de coronar dues muntanyes -la de la Santa Fe i la serra d'Ares- de 1200 i 1500 metres d'altitud, respectivament; entre l'una i l'altra havien de creuar una vall enclavada a uns 700 metres. Feia falta, doncs, un notable esforç físic.

Ja escassejaven els aliments. Després de l'abundant menjar a Fenollet, havien d'administrar molt i molt bé les provisions per les jornades successives. "Els guies ens proporcionaren un formatge fresc i un tros de fogassa per tot avituallament -escriu Pedro-. És a dir, fins arribar a Andorra. Em resulta humiliant el fet de recordar encara perfectament aquell formatge: era rodó i blanc, i tindria com a màxim uns dotze centímetres de diàmetre per uns quatre de gruix. Després de pujar una muntanya, a un petit altiplà, mentre descansàvem uns minuts, Manolo va començar a bromejar sobre el formatge; i amb gran admiració per part meva, va treure una regla de càlcul de la seva butxaca, i va començar a calcular, entre bromes i veres -utilitzant el número pi- quin sector circular del formatge corresponia a cada àpat que ens faltava per fer. Mentre el Pare acollia el comentari amb bon humor, Paco i jo -certament amb un humor no tant bo- reaccionàrem en contra de les matemàtiques de Manolo i vam engolir el formatge i la fogassa d'una vegada; la nostra fam ens va dur a considerar que era millor conservar aquells aliments a l'estómac, que transportar el seu exigu pes a la motxilla..."

"El nostre minúscul formatge i el nostre pelat tros de pa era un no res -continua Pedro Casciaro-, si el comparàvem amb el menjar que duia el noi català que havia escoltat amb tanta devoció la Missa a la Ribalera. Ell venia bastant ben aprovisionat. Entre altres queviures, duia una carmanyola replena exclusivament d'apetitoses cuixes de pollastre rostides. Encara no sabíem el seu nom; però el Pare va comentar, amb excel·lent humor, que era un noi molt inteligent: havia descobert una nova espècie d'animal, encreuament de gallinàcia i de miriàpode: el pollastre-centpeus. Des de llavors ens referíem a ell fent broma amb l'apel·latiu de 'el noi del centpeus'. Després vam saber que es deia Antoni Dalmases."

   
     
 
   




   

   
    Inserir comentaris
Autor  
Comentari  
     
    Codi de seguretat
Canviar codi
    Introdueixi el codi de seguretat, si us plau.

   
     


Lleida, 8 d'agost de 2005
©2005. Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra



   
Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra.   Av. Diagonal, 620, 1er. 2a, 08021 - Barcelona (Espanya) . Tel.: (+34) 629 910 612