El passat 12 de desembre, 47 persones de diferents punts de Catalunya, i fins i tot de França, férem la ruta des de la casa de la Ribalera i l'Espluga de les Vaques fins a les Masies de Nargó, passant pel Picalt Roig, la Canal de la Jaça, la Casa d'Aubenç i baixant per la cara nord d'Aubenç.  

            A la casa d'Aubenç, els amics d'Igualada -com ja és tradicional- ens obsequiaren amb un magnífic arròs i més coses.

Refets pel suculent dinar, anàrem tots plegats a muntar el Pessebre i cantar unes Nadales. El pessebre fou un obsequi del col·legi La Vall i l'artista fou la arquitecte Imma Farrús. El va ancorar a terra -amb un bon morter- en Josep Maria Vila, de Lleida.

El grup més nombrós vingué del col·legi La Vall: moltes famílies amb els seus fills, acompanyats d'altres amics.

            Sortírem d'Oliana a les 10.30 hores. A les 11.15 arribàrem a la casa de la Ribalera, a les 11.45 a l'Espluga de les Vaques, a les 12.20 al Picalt Roig, a les 14.00 dalt la Canal de la Jaça i a les 14.30 a la Casa d'Aubenç.

            Després de dinar, fer el Pessebre i cantar Nadales, i a les 16.00 hores baixar cap a les Masies de Nargó per arribar abans no es fes nit.

            La baixada, seguint camins antics pels boscos de la cara nord d'Aubenç, fins arribar a les Masies de Nargó cap a les 18.30 h, ja de nit.   

El recorregut total fou d'uns 12 Km, amb un desnivell positiu de 550 metres i desnivell negatiu de 890 metres, caminant unes 6 hores.

            Al final de la Caminada, la gent manifestava de diferents formes la seva satisfacció, com podreu veure en els comentaris dels vídeos que adjuntem.

            Afegim unes paraules d’Antonio Dalmases -un dels expedicionaris de l’any 1937- que mostren d’alguna manera les seves impressions en la pujada a la Canal de la Jaça, a Aubenç, la nit del 28 de novembre de 1937.

En el seu diari va escriure aquell dia:

No podemos pararnos pues está oscureciendo, y estamos al pie del acantilado que hay que escalar y es preciso ha­cerlo con luz, pues sin ella nos mataríamos por él. Su altura es enorme y desde su pie, donde estamos ahora, parece im­posible subirlo. Pronto dejamos de serpentear en su falda para atacarlo de frente, agarrados a sus rocas. Ya no anda­mos, gateamos. La ascensión es lenta y penosísima arrastrán­donos pegados a la roca para no caernos. Más que nunca sien­to el peso de mi mochila que tira de mi espalda para arro­jarme al abismo. Paramos muchas veces a descansar y entonces lo hacemos medio tendidos en la roca, cara al cielo y a las montañas que se pintan a lo lejos. Otra vez subir, por este camino casi vertical. Parece que nunca hemos de llegar. Ya hay muy poca luz y esto hace más penosa y difícil la subida. Horroriza pensar lo que ocurriría si resbalara un poco, se­guro que moriría. Sudamos a mares y en nuestro afán de aga­rrarnos a los salientes de las rocas no reparamos en destro­zarnos las manos.

Cuando por fin después de una hora y cuarto que parece un siglo, llegamos a la cumbre, sin hablar nos tendemos en el suelo. [...] Van llegando los rezagados y caen más que se tienden en el suelo. A pesar de la oscuridad, el panorama que se ve es magnífico. Vemos media Cataluña. Es esto un mirador único. [...]

Reemprendemos la marcha ya en plena noche. Siempre ha­cia el Norte. Estamos ahora sobre unos campos de hierba de suaves ondulaciones que alivian nuestros pies. El guía hace correr la voz, que pasa de unos a otros silenciosamente, de que alcemos los bastones y no hablemos, pues pasamos cerca de una casa [la casa d’Aubenç].