Després d'uns breus minuts de descans començà la taula rodona.
Jordi Piferrer en féu la presentació, amb aquestes paraules:
El Toni Cucurull, m'ha demanat si podia presentar i moderar aquesta taula, la qual cosa faig amb molt de gust, per vàries raons: en primer lloc, per l'amistat que m'uneix amb tots els ponents de la taula, segonament per la meva afició a la història contemporània de Catalunya i més en concret en l'estudi de Camins de llibertat a través dels Pirineus i finalment perquè com a Secretari de l'Associació havia de col·laborar en alguna cosa en l'organització d'aquesta 3ª Jornada, ja que el pes més important l'ha portat la gent de Lleida.
Ricard Estarriol ens acaba de dir que "la llibertat acaba finalment per imposar-se sempre". Així ho hem pogut comprovar al llarg de la història. Tots els règims totalitaris que han existit -tot i la destrucció que deixen al seu pas- finalment passen, ja que la llibertat és quelcom substancial a la persona, forma part essencial de la seva constitució, i per tant és impossible de sotmetre-la. Sempre reflotarà amb nova força, reclamant la seva essencialitat. Només hi ha una forma d'aniquilar la llibertat: destruint a la persona, matant-la. Però tot i així, els que queden reclamen amb més força la seva dignitat com a persona i tornen a reeixir de nou.
100 milions de morts!!! diu George Steiner, pensador austríac -jueu-, en una conferència a Holanda, al maig del 2004, "La idea de Europa", ha estat el cost en vides humanes a Europa, des de 1914 a 1945, (en 30 anys!!!) en guerres, fam, malalties derivades de la guerra, deportacions, gulags, camps de concentració, massacres ètniques, . . . a causa dels sistemes totalitaris imperants en el segle passat: marxisme llibertari, comunisme, nazisme i tots els seus derivats.
També aquestes ideologies totalitàries van arribar a casa nostra, a Catalunya.
Ens proposem en aquesta taula, repassar alguns aspectes d'aquestes repressions, que tant de prop ens han tocat. I ho farem, no amb un esperit de revenja, o de records amb odis, sinó que volem recordar per no tornar mai més a aquestes situacions de dolor, opressió, persecució, mort, . . . degut a la intolerància, al fanatisme, a la falta de respecte a la llibertat dels altres per qüestions de pensament, tradició, raça, religió, llengua o nació.
Ho farem amb històries ben concretes, i conduits per 4 experts:
En primer lloc parlarà Jordi Albertí, que tractarà el tema de les repressions a Catalunya durant l'etapa Republicana, a la Guerra civil espanyola de 1936 a 1939.
Després, Daniel Arasa ens parlarà d'una altra repressió: la dels vencedors de la guerra civil: el franquisme dels anys 1939 en endavant.
Josep Calvet, ens farà reviure les doloroses experiències dels que tingueren de fugir del Sud de França durant l'ocupació nazi dels anys 1942-1944.
I finalment, Claude Benet ens explicarà les vivències dels andorrans també en aquests anys d'cupació nazi al Sud de França.
La ponència de Jordi Albertí:
Aquesta ponència intenta donar llum sobre el com i el per què va produir-se l'esclat de violència anticlerical, durant la guerra civil a Catalunya, en el mateix moment de la neutralització de la sublevació militar contra el govern legítim de la república.
Estudis anteriors ja havien fet conèixer les dades de la repressió en la reraguarda republicana a Catalunya. Més de 2500 eclesiàstics van ser assassinats en els primers sis mesos, entre juliol i desembre de 1936. Aquesta xifra representa un terç del cens eclesiàstic, un percentatge molt elevat que adquireix encara més relleu si és té en compte que la persecució anava adreçada a la totalitat de sacerdots i religiosos i, més greu encara, a totes aquelles persones que no havien volgut renunciar a les pràctiques religioses tradicionals sobretot aquelles que participaven activament de moviments o associacions de caràcter pastoral com és el cas dels membres de la Federació de Joves Cristians de Catalunya.
Calia, al meu entendre, ordenar moltes dades i documents, veure els antecedents de l'anticlericalisme i elaborar una hipòtesi interpretativa dels fets.
Estudiar els antecedents m'ha representat repassar la història del segle XIX i del primer terç del segle XX seguint el fil de les relacions entre l'església i la societat.
La ideologia subjacent en el carlisme que considerava errònia qualsevol concepció no divina de l'autoritat va generar en el seu moment un rebuig a l'església que en termes generals hi donava suport. Les bullangues de 1835 amb esdeveniments molt violents a Reus i a Barcelona són l'episodi més remarcable d'aquest divorci social i l'inici d'una estigmatització creixent de l'activitat religiosa ja sigui de caràcter litúrgic com pastoral.
Altrament, la Setmana Tràgica de 1909 va representar un graó més en el procés de focalització de l'església com a responsable de la injustícia social. Ni el compromís de l'església catalana amb el procés de la renaixença cultural i −en certa manera− política ni la unitat política del catalanisme en el moviment de Solidaritat Catalana no van evitar que l'anarquisme gaudís paradoxalment de bona premsa i, sobretot, que la força numèrica de la CNT comportés un cert vassallatge ideològic dels partits polítics considerats d'esquerres i dels republicans.
En el període que va de 1909 a la proclamació de la República les idees anticlericals van arrelar en profunditat en àmplies capes de la població. Els sindicats i els partits d'esquerra, amb el suport de bona part de la premsa i de la intel·lectualitat, van assumir-les de tal manera que massa sovint, s'identificava l'anticleralisme com un valor republicà. Aquesta simplificació va tenir unes greus conseqüències ja que va posar la qüestió religiosa en l'ull de l'huracà a l'hora de debatre la constitució republicana de 1931. La radicalització en el procés parlamentari va servir de coartada als sectors més integristes de l'església per rebutjar frontalment els primers governs republicans i va permetre alhora que passés a ser un instrument dins de l'estratègia dels grups anarquistes per tal de posar en pràctica de primer un seguit de «insurrecciones pendulares» i, després, la seva temptativa d'implantar una revolució llibertària, és a dir, d'assolir la «idea» que propugnaven.
Al meu entendre, per tant, cal considerar que en el moment de la proclamació de la república l'anticlericalisme deixa de ser un corrent d'opinió que en mans de la demagògia populista −per exemple de l'etapa juvenil d'Alejandro Lerroux− havia ocasionat incidents puntuals per convertir-se en una arma en mans dels defensors més radicals del comunisme llibertari.
La ponència ressegueix en paral·lel l'evolució de l'església catalana i espanyola amb el procés polític general i amb la propagació de l'anarquisme. És molt important descobrir que en el congrés de la FAI d'octubre de 1933, a proposta de la delegació catalana, s'aprova una resolució que preveu no només l'armament dels seus militants sinó també l'adoctrinament, la formació de cèl·lules i, el que és més important, l'acord estratègic de ser capaços d'aprofitar el caos que s'originarà quan es produeixi un previsible cop de força contra la república, de ser capaços −diuen ells− de fer productiu, des del punt de mira dels objectius llibertaris, l'estat psicològic de xoc que es produirà entre les masses.
A la vista d'aquestes resolucions és fàcil entendre que fins i tot abans d'haver acabat de neutralitzar la sublevació militar del 18 de juliol de 1936, les milícies anarquistes assaltin les casernes on hi havia els dipòsits d'armament i que comencin d'una forma simultània les cremes d'esglésies i els assassinats de religiosos i de creients.
Dic que és fàcil d'entendre perquè des d'un punt de vista estratègic l'església era dels tres grans «enemics del poble» (clericalisme, capitalisme i militarisme) el més indefens, el més simbòlic i el més estès geogràficament. Pel nucli dur del pensament àcrata havia de ser, doncs, el primer i principal objectiu. La revolució àcrata no pretenia només un canvi de model econòmic sinó també social i ideològic. L'església representava i defensava uns valors ètics incompatibles amb els postulats del comunisme llibertari. Enderrocar una església era retornar al «poble» la llibertat de posseir el seu entorn sense herències arquitectòniques que percebien com a símbol de l'esclavatge a què l'església havia sotmès les classes populars; cremar les imatges era una transgressió iconoclasta alliberadora; despullar, vexar i torturar un capellà havia de servir de rebuig per desvetllar les veritables consciències «adormides»...
És veritat, doncs, que hi va haver caos i desconcert després del 18 de juliol i que les formes concretes en què es va produir cada un dels assassinats poden ser el resultat de l'atzar, de la manera de fer de cada milicià o de cada comitè, però també ho és que les cèl·lules de la FAI −que van controlar des del primer moment el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya− seguien un pla estratègic previst amb antelació.
Aquest fet és observable ja no només per les actes congressuals i per l'existència de llistes i d'ordres concretes sinó també perquè després de repassar cadascuna de les més de dues mil cròniques de les víctimes eclesiàstiques s'hi poden observar l'existència de consignes, especialment de dues consignes: l'edat havia de ser considerada un agreujant i els mèrits personals també. Dit d'una altra manera, les raons per matar un sacerdot augmentaven amb l'edat, ja que quant més ancià era més anys havia estat «oprimint» els seus fidels, i també augmentaven amb la bondat dels seus actes, ja que quants més beneficis socials s'havien derivat de la seva acció pastoral més s'havia emboirat la maldat intrínseca de l'església fet que representava un fre al desvetllament de les consciències revolucionàries que vivien aletargades en les classes populars.
La «lògica» del terror, per tant, va prendre volada al llarg dels primers sis mesos de la guerra. Al llarg d'aquell temps, a la reraguarda s'hi va viure una altra guerra amb víctimes tan innocents com les dels bombardeigs sobre els pobles i les ciutats. Cal, doncs, recuperar la memòria d'aquells fets per tal de tenir una visió completa de la història.
Els partits que formaven el Front d'Esquerres van ser incapaços d'evitar aquella tragèdia. Al meu entendre, però, després d'analitzar nombroses declaracions de polítics que tenien responsabilitats de govern, la incapacitat procedia més d'una certa complicitat que no pas d'una impossibilitat real de caràcter militar o judicial. Quan dic «certa complicitat» ho faig convençut que en molts casos es tractava més d'una inèrcia ideològica que no pas d'una aprovació del comportament de les milícies, de les patrulles de control o dels tribunals populars. La comunió intel·lectual amb l'anticlericalisme va impedir que moltes autoritats no sabessin reaccionar amb contundència davant de l'evidència dels fets. Això no els justifica sinó que, si més no, els fa còmplices per covardia. L'actitud decidida de més d'un alcalde d'esquerres va impedir l'acció criminal dels comitès en pobles determinats. Aquest és un altre fet que desmenteix el tòpic dels «incontrolats». També el president Companys va guanyar la partida a la FAI a l'hora de defensar la vida d'un fill d'un alt magistrat. Aquest és un altre fet que contradiu frontalment la idea que va ser impossible per part de les autoritats controlar els esdeveniments.
Els fets de maig de 1937 van representar entre moltes altres coses la plasmació del fracàs en l'intent de la CNT-FAI −en col·laboració del POUM− de posar en marxa la revolució llibertària pretesa. A partir d'aquella data, les dificultats a l'hora de normalitzar la pràctica religiosa van continuar existint però, malgrat el degoteig de víctimes i algun episodi tràgic com el del Santuari del Collell, a la fi de la guerra, ja no es pot parlar en sentit estricte de «persecució». De totes maneres, les gestions fetes al llarg de 1937 i 1938 per tal de normalitzar, en la mesura del possible, l'acció pastoral i litúrgica, van resultar infructuoses.
En el meu llibre El silenci de les campanes cito unes paraules del bisbe de Camprodon que poden servir com a final d'aquesta ponència: «És tremendament vergonyós −escrivia el prelat gironí l'any 1991− per un poble que es vanagloriava d'obert, de culte, de demòcrata i liberal [...] haver arribat tan avall. [...] Tots fórem derrotats.[...]
»Aquí s'imposa demanar perdó [...] La confessió de les culpes és signe de sanitat d'esperit.[...]
»El servei profètic que a la seva hora acompliren els nostres capellans i tants altres cristians, religiosos i laics, ens toca continuar-lo avui amb un profetisme de comunió que brolli de l'amor gratuït [...]»
Adjuntem a continuació la ponència de Daniel Arasa:
En tot el referent a la Guerra civil i la repressió cal desterrar la idea de bons i dolents. Uns i altres van cometre enormes barbaritats. Anar amb una posició maniquea es equivocar-se.
Per aquest motiu rebutjo el que feia el franquisme, de presentar-se ells com a bons, i ells sols com a bons, i els altres nefastos. Però l'altre bàndol ha fet exactament el mateix. En aquest sentit, hi ha un aspecte a criticar en totes aquestes iniciatives de la Memòria Històrica i Memòria Democràtica, i és que son sectàries. No estic contra la Història, ni contra la Memòria (el munt de llibres publicats ho justifiquen), però si contra el sectarisme, vingui d'on vingui.
Un intent de tota persona que vol ser honesta es cercar la veritat. En el cas de la Història també. Ens podem equivocar, però el que no es correcte ni digne es voler tergiversar. Hi ha qui reescriu la Història, no en l'intent de corregir errors produïts anteriorment, sinó per canviar-la en funció d'interessos o d'idees preconcebudes.
Ja en referència directa a la ponència que m'han demanat. Des del principi cal deixar clar que la repressió franquista fou terrible. Entenem per franquisme tot el que pogués representar el bàndol nacional, tot i que en el primer moment no es podia dir franquista perquè encara Franco no havia estat elevat al màxim comandament en tots els àmbits, militar, polític de partit i cap d'Estat.
La gent d'esquerres, els militars que no es van revoltar, van ser sotmesos durant la guerra i a la postguerra a una gran persecució. El mateix que passava, en el bàndol republicà, amb els capellans, religiosos, gent de dretes o catòlics, i en general amb la gent de pensament contrari.
A més de les morts i els assassinats durant la guerra, a la postguerra va mancar molta magnanimitat i sentit del perdó. Es va voler fer no només justícia, sinó venjança. Eliminar a tot aquell que no pensés com els vencedors, també aquells que no havien comés cap delicte de sang.
Si es presentaven com a persones cristianes, catòliques, allò que calia practicar en primer lloc, era el perdó. I aquest no hi va ser.
- Morts per la repressió a Catalunya: 8.300 en van fer els republicans; 3.200 els franquistes. Es clar que aquests no en van matar més perquè la majoria dels enemics havien fugit cap a França.
A nivell de tota Espanya no es té clar el nombre total de represaliats. Els darrers temps s'estan descobrint noves fosses. Són desenes de milers. Però tampoc no es veritats quan parlen de centenars de milers. A més, a vegades obren fosses i les atribueixen a la repressió franquista i, en realitat, eren soldats de la guerra (per exemple, a prop d'un hospital de campanya).
Moltes de les sentències dels consells de guerra estaven predeterminades. Es van "fabricar" proves falses en molts casos. O, en altres la sentència estava dictada (cas Companys).
Fins i tot es va produir una falàcia que va portar a la mort o l'empresonament: gent que havia marxat a França, per si un cas, van tornar, perquè es deia que qui no tenia delictes de sang no tenia que témer res. Resulta que molts van anar a la presó, un cert nombre van ser afusellats i molts altres haver de repetir el Servei Militar, a més de quedar molts per tota la vida considerats "desafectos al Régimen".
Els primers anys de la postguerra van ser terribles en la repressió. Centenars de milers de persones van passar per les presons, i desenes de milers van ser executades. En molts casos es podria parlar d'assassinat.
L'allunyament de la guerra civil i el canvi de signe a la Segona Guerra Mundial, que anaven perdent els alemanys i italians va fer afluixar la repressió, que pràcticament desapareixeria uns anys més tard. El "Régimen" es vol congraciar amb els americans i britànics.
En el darrer llibre que he publicat, "Católicos del bando rojo", mostra un aspecte de la repressió franquista que no s'havia abordat, la de catòlics que van ser fidels al bàndol de la República i que en uns casos van ser represaliats, en altres van morir en la guerra, uns altres es van exiliar. I eren gent en la major de casos profondament catòlica, de gran fidelitat. Anteriorment en el llibre "Entre la Cruz y la República", sobre la vida del general Escobar, em referia a un personatge que expressava les seves creences obertament. No es van lliurar per ser catòlics.
La repressió va anar acompanyada de manca de llibertat. Els primers anys del franquisme són de clar emmordaçament de les llibertats. Les d'opinió, expressió, manifestació i premsa.
En el cas de la premsa, hi ha la llei de 1938 de clar signe feixista, que a més estava marcada per una situació de guerra. En teoria era provisional, però es va perllongar fins l'any 1966 amb la llei Fraga. Ara ens sembla poca cosa, però en aquell moment va ser un pas molt important.
La llibertat es un forat negre del franquisme. Va mancar llibertat. Però cal ser també honestos. Quan sento parlar avui del franquisme en la major part de casos es fa o amb desconeixement o amb sectarisme. Crec que més just que parlar de franquisme seria parlar de franquismes. Cal ser honest. A la segona part del franquisme el nivell de llibertat era bastant alt. Ja sé que això sobta que ho afirmi, que no es políticament correcte dir-ho ara perquè el que toca, el que diu qui dirigeix el país, es que cal abominar en tot el que sigui d'aquella etapa. Es pot rebutjar. Jo rebutjo el franquisme. Però això no ha de treure honradesa, dir la veritat, i aquesta és que a partir dels anys 60 qualsevol que sigui honest pot reconèixer que la gent expressava crítiques obertament i en la major part de casos no li passava res (com menys si no posava en perill el sistema).
Això sí, hi havien els "ramalazos" (ramalades), que de cop i volta es produïa un enduriment, a vegades perquè un governador civil volia mostrar duresa. Fins i tot poques setmanes abans de la mort del general Franco hi ha afusellaments de gent d'ETA i del FRAP. Van haver avenços i retrocessos.
El canvi es va produir a partir sobretot de 1959, amb els tecnòcrates, el Pla d'Estabilització, … que tot i que en principi l'obertura era econòmica i no política, va contribuir a un cert pluralisme. Va augmentar la tolerància. Evidentment, no era ni molt menys el de la democràcia, però molt més obert que abans.
Quan es va arribar a la democràcia, la premsa estava ja bastant acostumada a ser un "parlament de paper".
Voldria concloure, assenyalant, sintetitzant, que al franquisme hi va una gran repressió als primers anys, que va faltar generositat i perdó, però també que és de justícia dir que hi va haver una evolució, i que el franquisme dels anys 70 se semblava molt poc al dels 40.
La ponència de Josep Calvet, fou: La repressió nazi al sud de França, 1942-1944
Entre 1939 i 1944 al voltant de 80.000 persones travessaren els Pirineus en direcció a Espanya fugint de l'Europa ocupada pels nazis. D'aquests, uns 55.000 foren detinguts per les autoritats espanyoles.
Un dels grups més nombrosos de quants arribaren a Espanya foren els jueus que fugien de la persecució i de l'Holocaust posterior, per des d'aquí desplaçar-se a una destinació segura, lluny de la guerra i de la barbàrie. Els estudis coneguts fins ara afirmaven que foren salvats perquè Espanya, malgrat la seva amistat amb Alemanya, no els hi prohibí l'entrada al país.
Les meves recerques constaten que la posició del govern espanyol no fou l'amistosa que sempre s'ha mantingut. Per argumentar-ho cal tenir en consideració aspectes com la política d'expulsions que farà que centenars de jueus siguin retornats a França, la separació de les famílies en distints centres penitenciaris, l'internament en camps de concentració, les dificultats per obtenir la documentació per sortir del país al ser considerats com apàtrides, …
L'objectiu d'aquesta ponència serà analitzar el comportament de les autoritats franceses (Vichy) i espanyoles envers als refugiats jueus i mostrar la col·laboració que al meu entendre, Espanya (el règim franquista) tingué amb l'Holocaust.
Coincidint amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial i la posterior ocupació per part de l'exèrcit alemany de Polònia, Bèlgica o Holanda arriben a França milers de jueus. Aviat es dicten disposicions amb l'objectiu de tenir-los localitzats i expulsar-los de l'administració i l'economia. A l'octubre de 1940 s'adopten mesures policíaques que provoquen que entre 1940 i 1941 al voltant de 40.000 passin a la zona lliure instal·lant-se als departaments del sud que no estaven sota control alemany. Aquesta situació i l'antisemitisme del règim de Vichy farà que ben aviat es produïssin les primeres evasions cap a Espanya.
Aquí, en un primer moment, s'acceptava que travessessin el país. Més tard, es generalitzen les expulsions després d'un acord entre els governs francès i espanyol. Tot aquell que era descobert en un radi de cinc quilòmetres de la frontera podia ser lliurar a les autoritats del país d'on provenia. El fet de conèixer que serien lliurats a les autoritats franceses feu que alguns evadits optessin per suïcidar-se a Espanya abans que viure el tràgic lliurament a la policia de Vichy.
La política d'expulsions descobreix la cara obscura del govern d'Espanya, plegat a les pressions alemanyes en un període en que la relació i els contactes entre ambdós països eren molt estrets. S'ha constatat que molts d'aquests expulsats foren deportats als camps d'extermini.
La tardor i l'hivern de 1942 és el període on es concentra l'arribada del major número de refugiats jueus a través de les rutes que creuaven a peu els Pirineus. Era un trajecte extremadament dur per a persones poc preparades. Nombroses persones moriren i/o patiren accidents. Alguns arribaren acompanyats de guies o passadors que a canvi d'una important suma de diners, els conduïen fins a la frontera, fins a Barcelona o Portugal.
Els detinguts eren internats en presons, camps de concentració i centres d'acolliment. La tasca d'organitzacions benèfiques com l'American Jewish Joint Distribution Committe i l'American Relief Organisations possibilità que es gestionés amb celeritat el seu alliberament i posterior emigració amb destinació preferent a Amèrica o a Palestina.
I la ponència de Claude Benet:
Andorra va tenir un paper destacat durant el conflicte bèl·lic de la Segona Guerra Mundial. El seu paper s'emmarca perfectament en la filosofia del "camí", tal com l'Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra la promou. El camí és un lloc de pas, i Andorra fou lloc de pas per a molta gent, el camí és sovint porta cap a la llibertat, i així fou a Andorra als anys quaranta, el camí és sovint patiment físic, i aquesta també fou la crua realitat a la qual s'esposaren molts dels expedicionaris que per Andorra passaren.
En aquesta ponència parlaré sobre l'ambient a Andorra als anys de guerra en els dos països veïns: un país al sud amb una guerra civil de 1936-1939 i un altre país al nord amb la guerra mundial de 1939-1945. Això suposa un tràfic de persones de tot tipus i de les més variades situacions: refugiats polítics que fugien de la guerra d'Espanya, refugiats polítics que fugien dels nazis, militars que passaven per Andorra, les cadenes d'evasió, els espies alemanys, els aviadors aliats abatuts, els guies, els maquis, els contrabandistes, . . . Parlaré també sobre les actuacions poc ètiques d'alguns passadors, delacions i espies andorrans al servei dels nazis, enriquiment per part d'alguns andorrans i altres coses més.
Amb tota aquesta amalgama de situacions ben diverses, aquest petit país neutral adquirí un protagonisme destacat degut a la seva situació geogràfica. Un camí de pas situat entre Tolosa, 200 Km al Nord, important nexe ferroviari cap al qual confluïren persones de totes condicions i de diversos orígens procedents, de totes les zones de França i d'arreu d'Europa, i Barcelona, 200 Km al sud, caracteritzada pel destacat paper que jugà el Consolat Britànic de Barcelona.
Una Andorra ben dotada d'una infraestructura hotelera, modesta, però que permetia albergar el temps que fos, aquells refugiats necessitats de tot per preparar millor la fugida cap a Espanya, una Andorra en la qual s'ubicava una potent estació radiofònica, Radio Andorra, recent inaugurada amb perspectives propagandistes envejables i envejades pels bàndols bel·ligerants.
Aquestes característiques foren recuperades i ben utilitzades per les xarxes d'evasió o cadenes d'evasió i pels seus components els guies o passadors. Foren també vigilades pels nazis i els seus espies, agents de diverses nacionalitats, circumstància que propicià un ambient de malfiança i d'intercanvis estranys en una Andorra ben poc acostumada i preparada a afrontar, des de la seva precarietat, aquest allau de gent tan diversa.
Andorra fou testimoni discreta però activa de totes aquelles aventures emmarcades en temps de foscor, valls profundes i muntanyes gairebé inaccessibles, sobretot a l'hivern, però els camins que travessaven Andorra duien cap a una llibertat.
Són aquests relats, que s'atansen a la persona en aquesta Andorra desconeguda, que Claude Benet ha recollit en una llarga però apassionant recerca que l'ha dut a publicar el llibre: "Guies, Fugitius i espies, camins de pas per Andorra durant la Segona Guerra Mundial". Claude Benet. Editorial Andorra.
Finalment Ignasi Forcada, Vicepresident de l'Associació, féu la Cloenda. Agraí a tots els Ponents la seva asistència a la 3ª Jornada i demanà al públic assistent que disculpés els possibles defectes en els que havíem caigut, entre ells la falta de temps per a tractar més extensament temes tan interessants.
Acabà l'acte amb un piscolabis en el hall de l'Auditori d'Estudis Ilerdencs, en el que els assistents i ponents puguérem conversar animadament sobre tot el tractat en aquesta 3ª Jornada de Camins de Llibertat a través dels Pirineus
|