Ir a página inicio
FES-TE AMIC FES-TE VOLUNTARI FES-TE SOCI
         
Ir a página inicio Ir a página inicio
Ir a página inicio
Qui som       Objectius        Llibres       Preguntes Freqüents       Contacte
  Jornades
i Estudis
Patrimoni
Cultural
 Medi
 Natural
 
Notícies      Vídeos      Agenda      Les Rutes      Història      Pallerols      Blog del Caminant
Portada > Noticies > 1ª Jornada de ''Camins de llibertat a través dels Pirineus''
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible
 
1ª Jornada de ''Camins de llibertat a través dels Pirineus''  HistòriaCelebracionsJornadas i Estudis    
Organitzat per l'Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra, el passat 1 de desembre de 2007 tingué lloc a Peramola la 1ª Jornada sobre "Camins de llibertat a través dels Pirineus"    

inserir comentarisinserir comentaris

imagen1
     
     

 

            El dia 1 de desembre de 2007, dins els actes de celebració del 70è aniversari del pas de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer per les terres de la Baronia de Rialb i de l'Alt Urgell el novembre de 1937, camí d'Andorra, tingué lloc a Peramola la primera jornada de "Camins de llibertat, a través dels Pirineus".  

 

            Fou organitzada per l'Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra, amb la col·laboració dels ajuntaments de Peramola i de la Baronia de Rialb.

 

            L'objectiu d'aquestes jornades sobre "camins de llibertat" és promoure la tolerància i el respecte entre totes les persones que formem la societat catalana i per extensió, el conjunt dels habitants de la terra, amb un rebuig explícit a qualsevol ideologia totalitària  i intolerant. 

 

            A continuació fem un resum de les idees que els ponents transmeteren en les dues taules rodones en que es dividí l'acte.  

 

                       

Primera Taula Rodona

 

            La primera taula rodona estigué integrada per:

 

            Ignasi Forcada, Vicepresident de la "Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra", com a moderador.

 

Joan Pallarès, Alcalde de Peramola.

 

Pere Prat, Alcalde de la Baronia de Rialb.

 

Jesús Fierro, President del Consell Comarcal de l'Alt Urgell.

 

Joan Ganyet, Director General d'Arquitectura i Paisatge de la Generalitat de Catalunya.

 

 

Joan Pallarès, donà la benvinguda als assistents

 

Començà l'acte amb les paraules de Joan Pallarès, com a alcalde de Peramola, que donà la benvinguda a tots els assistents, agraint aquesta iniciativa i parlant de la necessitat d'aquests tipus d'actes culturals per quan estimulen el desenvolupament del territori.

 

                     

Ignasi Forcada. Presentació de la primera taula rodona

 

Ignasi Forcada, fou el moderador de la primera taula rodona i presentà als components de la taula amb les següents paraules:

 

Bona tarda a tothom i gràcies per haver vingut !!!

 

Com molts de vostès saben , un grup de persones de Lleida, Ponts, La Baronia de Rialb, Peramola, Oliana, Coll de Nargó, Organyà, Noves de Segre, La Seu d'Urgell, Andorra, Girona, Terrassa, Igualada i Barcelona, vàrem començar ara fa cinc anys a refer el camí que Sant Josepmaria Escrivà, amb altres, va seguir el novembre de 1937 des de Peramola fins a Andorra. No tant sols refer el camí sinó documentar els llocs per on va passar, restaurar-ne alguns ara ruïnosos o en mal estat: Pallerols per exemple, on va passar la nit del 21 al 22 de novembre i on hi celebrà Missa.

 

Visitar aquestes contrades significa també poder conèixer, a més, molts monuments històrics i artístics, especialment ermites romàniques que formen part de nostra història. Deixant de banda el gran conjunt romànic de La Seu d'Ugell, en el nostre recorregut trobem construccions romàniques aquí mateix a Permola i també, a Castell-llebre, a Coll de Nargò, a les Masies de Nargó, a Organyà, a Valldarques, a Montferrer i Castellbò, a Noves de Segre, a Sant Serni de Tavèrnoles, a Argolell, a Mas d'Alins i a Sant Julià de Lòria, ja a Andorra.

Des de la nostra modesta presència  també col·laborem  en aquesta tasca cultural i turística.

 

Tota aquesta feina ha estat possible gràcies a moltes persones d'aquestes comarques de la Noguera i l'Alt Urgell. Ens han ajudat, ens han animat i moltes vegades acompanyat i treballat amb nosaltres.

 

Ara el camí està ben marcat, senyalitzat i es recorregut amb freqüència, tot sencer o per trams.

 

Som a un territori, travesser dels Pirineus des de fa milers d'anys. Fent camí hem anat saben moltes coses d'aquestes comarques, del camins que travessen els Pirineus, hem vist que podem recuperar un bon patrimoni històric i cultural, que té a més, un gran atractiu muntanyenc. Aquesta llarga caminada de 97 km. i 9.000 m.. de desnivell acumulat, és quelcom -com tot a la muntanya- engrescador i ple de valors. Ja ha vingut gent de l'Alemanya, França, de Hong Kong, d'Àfrica i de molts llocs d'arreu d'Espanya.

 

Hem  començat a fer camí i volíem aprofitar aquest  70è aniversari per a reunir-nos i escoltar a altres persones que fan o han fet el mateix o semblant i tenen també aquesta il·lusió d'obrir i documentar camins, de tenir memòria, de fer país tot caminant.

 

Hem estudiat uns camins que han estat camins de  cerca de llibertat en moments que la llibertat es feia impossible. Sant Josepmaria era molt amic de la llibertat i la defensava amb totes les seves forces: la dels altres i la seva. Per això es comprèn que aquí es jugués la vida.

 

Tant de bo aquests camins siguin també camins de pau i de trobament dels qui vivim a banda i banda dels Pirineus i estimem tan aquests països.

 

Gràcies, una altra vegada a tots el qui heu vingut i gràcies especialment els que ara intervindran a la taula rodona.

 

 

Pere Prat, alcalde de la Baronia de Rialb

 

Remarcà l'aposta decidida que ha fet l'ajuntament de la Baronia per impulsar el turisme rural i cultural a través del seu territori, entre els que es troba el camí que féu sant Josepmaria per les seves terres.

 

                             

                        Jesús Fierro, President del Consell Comarcal de l'Alt Urgell

 

Insistí en la mateixa direcció de revitalitzar el territori, congratulant-se vivament de les iniciatives que porta a cap l'Associació d'Amics del Camí, en el traçat, neteja i senyalització del nomenat Camí d'Andorra, que segueix les mateixes traces per on caminà sant Josepmaria i molts altres fugitius que com ell aconseguiren arribar a Andorra durant els dolorosos dies de la guerra civil espanyola de 1936.

                             

 

Joan Ganyet, Director General d'Arquitectura i Paisatge de la Generalitat de Catalunya

 

Lloà especialment els esforços que fa l'Associació, amb belles metàfores dels camins com a xarxa de vida, que a l'igual que el sistema circulatori del cos humà reparteix també vida per a tot el cos. I donà les gràcies repetides vegades a l'Associació pels meritoris treballs de recuperació de camins i edificis singulars que porten a cap i que són una important aportació a la recuperació de la memòria cultural i històrica de Catalunya.

   
     
Anar al text  Ir al texto 
   
Joan Pallarès, alcalde de Peramola, dona la benvinguda als assistents.
 - Joan Pallarès, alcalde de Peramola, dona la benvinguda als assistents.
Intervenció de Pere Prat, alcalde de la Baronia de Rialb.
 - Intervenció de Pere Prat, alcalde de la Baronia de Rialb.
Intervenció de Joan Ganyet, Director general d’Arquitectura i Paisatge de la Generalitat de Catalunya.
 - Intervenció de Joan Ganyet, Director general d’Arquitectura i Paisatge de la Generalitat de Catalunya.
Francesc Beato, Vicepresident del Centre Excursionista de Catalunya.
 - Francesc Beato, Vicepresident del Centre Excursionista de Catalunya.
Maria Pilar Torra llegint l’escrit de Jordi Pasques.
 - Maria Pilar Torra llegint l’escrit de Jordi Pasques.
Ignasi Forcada presenta els components de la primera taula rodona.
 - Ignasi Forcada presenta els components de la primera taula rodona.
Intervenció de Jesús Fierro, President del Consell Comarcal de l’Alt Urgell.
 - Intervenció de Jesús Fierro, President del Consell Comarcal de l’Alt Urgell.
Paraules de presentació de la segona taula rodona, a càrrec de Jordi Piferrer.
 - Paraules de presentació de la segona taula rodona, a càrrec de Jordi Piferrer.
Ferran Sánchez Agustí, historiador i escriptor.
 - Ferran Sánchez Agustí, historiador i escriptor.
Joan Pallarès fa la cloenda de l’acte.
 - Joan Pallarès fa la cloenda de l’acte.
 
   

 

Segona Taula Rodona

 

            Els components de la segona taula rodona foren els següents:

 

Jordi Piferrer, Secretari de la "Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra", que actuà com a moderador.

 

Francesc Beato: Vicepresident del Centre Excursionista de Catalunya. Coneixedor profund de la geografia catalana.

 

Ferran Sánchez Agustí: historiador i escriptor de nombrosos llibres, i referència obligada, quan es tracta d'expedicions de fugitius a través dels Pirineus durant els anys de la guerra 1936-1939 i de la 2ª guerra mundial.

 

Maria Pilar Torra llegí un escrit sobre Camins de llibertat, de Jordi Pasques, President del Grup Excursionista d'Oliana.

 

No hi hagué temps per comentar un escrit de Josep Maria Solé i Sabaté, Catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, que no hi pogué assistir però ens permeté fer un extracte d'un escrit seu sobre la memòria històrica, publicat al març de 2007. Adjuntem uns breus comentaris sobre aquest escrit.

 

 

 

Jordi Piferrer, moderador de la segona Taula Rodona

 

Inicià la presentació amb les següents paraules:

 

Voldria introduir aquesta segona taula rodona sobre Camins de Llibertat a través dels Pirineus, comentant alguns paràgrafs de 4 llibres, que potser ens podran ajudar a aprofundir en la idea de la llibertat i del respecte a la manera de pensar dels altres.

 

 

                                               - Un primer llibre -

 

            "Entre el Torb i la Gestapo" (Novel·la històrica de Francesc Viadiu)

 

A Eloise, una dona francesa que col·labora amb la resistència a la França ocupada pels nazis, a la segona guerra mundial, li encarreguen la missió de passar, de França cap a Andorra, dos aviadors canadencs. El tram final l'han de fer a peu, és l'hivern, i ja prop de la frontera andorrana, troben una cabana amb un pastor dins, prop de l'estany de Fontargent, sota el port d'Incles (2.280 m) que els durà a la Vall d'Incles i d'aquí a Soldeu i Andorra la Vella.

 

            Eloise pregunta com es va a Andorra. El pastor contesta amb evasives ja que té por de la Gestapo. En un moment determinat l'Eloise diu:

 

-         No som pas gent dolenta nosaltres.

 

-         Ja m'ho penso que no sou gent dolenta. En el temps que correm, la gent dolenta no té cap necessitat d'escapar-se per les muntanyes.

 

Una primera reflexió: No tothom que s'escapa de nit per les muntanyes és gent dolenta. Moltes vegades al llarg de la història els dolents han estat els perseguidors i no pas els perseguits.

 

Tenim doncs una primera experiència negativa, fruit d'un ideologia totalitària: Nazis, intolerància, persecució, necessitat d'una fugida.

 

 

- Un segon llibre -

 

 

            "La llarga Caminada", de Slavomir Rawicz.

 

            Conta la història real de la seva fugida d'un camp de concentració comunista a Sibèria. Slavomir Rawicz era un oficial de l'exèrcit polonès, durant la 2ª guerra mundial, que després de lluitar contra els nazis alemanys en busca de la llibertat del seu país, Polònia, és detingut pels comunistes russos acusat d'espionatge i deportat a un camp de concentració a Sibèria. Surt de lluitar contra una ideologia totalitària, el nazisme, per caure víctima d'una altra ideologia totalitària, el comunisme.  

 

            Amb sis companys més s'escapà en ple hivern del camp de concentració i emprengué una marxa increïble cap a la llibertat, que durà nou mesos. Després de creuar Sibèria, Mongòlia, el desert de Gobi, la Xina, el Tíbet i l'Himàlaia, arribaren a l'Índia el març de 1942, després de recórrer uns 7.000 Km.

 

               Una altra experiència negativa d'una ideologia totalitària: el comunisme. Persecució i necessitat d'una fugida.

 

 

- Un tercer llibre -

 

"Los desheredados", de l'historiador anglès Henry Kamen.

 

Recull la història de molts intel·lectuals que van haver d'emigrar d'Espanya al llarg dels 5 últims segles per la persecució d'altra gent que pensava diferent d'ells.

 

Al 1482 l'expulsió dels jueus, al 1609 l'expulsió dels musulmans, anys més tard reben els protestants; després, uns altres expulsen els jesuïtes.

 

Ja en els nostres temps, anarquistes i llibertaris incontrolats durant la república del 1936 al 1939, maten i expulsen molta gent innocent. Davant la pregunta d'aquell detingut: "encara no sé perquè em mateu!", la resposta de l'anarquista és totalment irracional: "La nostra feina era matar i la seva obligació era morir".

Molta gent va haver de fugir.

 

Diu Henry Kamen: L'any 1936, molts intel·lectuals van escollir l'exili, no perquè donessin suport a un bàndol o a l'altre, sinó perquè durant la República, la seva vida corria perill.

 

Una idea semblant diu en Ferran Sánchez Agustí a "Espías, contrabando, maquis y evasión": No es fugia per no servir a la República sinó per salvar la pell. La major part de catalans que es passaren no eren franquistes ni ho volien ser, però Franco significava la salvació.

 

A l'altre bàndol hi havia la repressió franquista, que també feia neteja de la gent que no li era addicta.

 

Gent d'esquerres perseguits per les dretes i gent de dretes perseguits per l'esquerra. O gent amb cap ideologia política perseguits per la intolerància, l'idea de partit únic: vostè no pensa com jo, doncs no pot viure aquí. Vostè no és dels meus, doncs el mato. Això no pot ser. Això és irracional. Això no és propi del ésser humà.

 

           

                                               - Un quart llibre -

 

I ja que recordem avui el pas de sant JosepmariaEscrivà de Balaguer per aquestes terres fa 70 anys, voldria acabar amb unes paraules de Julián Herranz, un Cardenal de l'església catòlica, que en el seu últim llibre, "Als afores de Jericó", diu:

 

Des de la meva arribada a Roma, l'any 1953, em vaig adonar que el fundador de l'Opus Dei no parlava mai de política, encara que sí li vaig escoltar moltes vegades defensar la llibertat d'opinió en qüestiones temporals.

Jo sabia que detestava les dictadures; que no era gens amic dels règims de partit únic, perquè no respecten la llibertat política i d'associació, i acaben imposant una ideologia monocolor. Quan una alta autoritat del franquisme li va comunicar que anaven a detenir al professor de la Universitat Complutense de Madrid, Rafael Calvo Serer, numerari de l'Opus Dei, per la seva oposició al règim de Franco, li va contestar:

-¿Ha robat? ¿Ha matat? ¿Ha estat deslleial a la seva pàtria? No. Llavors, és que no pensa com vostè. Tanquin-lo si volen a la presó, que jo mateix li portaré el menjar.

 

És que no pensa com vostè. Em sembla que aquesta és la frase adequada per establir un diàleg i arribar a l'enteniment entre persones de pensar i de formació diferent: acceptar que l'altre pugui pensar diferent de mi, respectar-lo i arribar a acords.

 

Penso que un dels fins principals d'aquest acte cultural és precisament la transmissió d'aquesta idea de profund amor a la llibertat i de respecte a la pluralitat de pensament.

 

Els ponents que parlaran a continuació ens concretaran alguns aspectes d'aquest amor a la llibertat.

 

 

 

Francesc Beato, Vicepresident del Centre Excursionista de Catalunya

 

            Aquestes són les paraules de Francesc Beato,

 

         Els camins que al llarg dels anys han comunicat les dues vessants pirinenques

 

La meva intervenció en aquesta taula rodona es per donar unes idees generals de la comunicació que al llarg dels anys han apropat les dues vessants del Pirineu.

 

Com tothom sap, la serralada pirinenca va del Mediterrani al Cantàbric, hi s'alça en l'istme de la península ibèrica. Al nord té les planes d'occitània, i al sud, la depressió de l'Ebre. 

 

El Pirineu de mar a mar té una llargària, d'uns 340 quilòmetres, i una amplada, de les planes occitanes a la depressió de l'Ebre d'uns 120 quilòmetres en línia recta.

 

És constituïda per una sèrie de serres paral·leles, que  van guanyant alçada fins assolir més de dos mil metres en les collades més altes, i en els cims, de la part central superen els tres mil.

Tot aquest conjunt muntanyós, dificulten el pas dels camins, que es veuen obligats a superar grans alçades fins assoli els ports o collades de la carena més elevada de la serralada.

 

Però aquesta dificultat, al llarg dels anys, no ha estat un impediment infranquejable per impedir el pas, sobretot quan a les collades no hi ha neu. Des dels temps més reculats, el Pirineu, ha estat travessat per camins, que primer resseguien els cursos dels rius, per pujar a les vessants de les altes muntanyes.

 

Les primeres rutes de les que en tenim una constància més detallada son les vies romanes. En l'edat mitjana, durant anys s'aprofitaren, les mateixes rutes del temps dels romans, però també se'n obriren de noves.

 

Els camins que donaven accés a les altes valls pirinenques, que comunicaven els pobles d'alta muntanya, la gran majoria eren camins de bast. Per aquests camins hi podien transitar animals de carrega, però no carros, i això va durar, en molts casos, fins a les primeres dècades del segle XX. També hi havien els camins ramaders, per  on pujaven i baixaven els ramats de bestiar transhumants; aquests quasi sempre transcorrien per les parts altes de les serres, fins arribar a les pastures de les parts més elevades de la serralada.       

 

Per fer-se càrrec dels camins que eren més transitats, fins a finals del XIX, un dels testimonis més evidents és el de resseguir els "hospitals" que a una i altre vessant de la serralada, és situaven al peu de les collades o ports per on els camins iniciaven la pujada a l'alta carena. Eren un servei d'allotjament i suport pels que hi transitaven.

 

Aquests establiments, en una majoria eren regentats per comunitats de monjos d'alguna ordre hospitalària, però també per altres congregacions o comunitats de pastors, que a més d'acollir i oferir menjar i lloc per passar la nit i descansar, cada primavera, quan els camins ja eren transitables, els hospitalers feien el camí del port, per si hi trobaven el cos d'algun desgraciat vianant que havia perdut la vida durant l'hivern, i enterrar-lo.  

 

D'hospitals que donaven acolliment als que transitaven per les altes collades n'hi havia molts, i sempre on s'iniciava la pujada al port, tant en una vessant com en l'altre.

 

Perquè us feu càrrec del trànsit per aquestes altes collades, al llarg de tota la serralada, us citaré una sèrie d'hospitals (a la vessant nord, és coneixent com hospicis), tant d'una com de l'altre vessant situats en el mateix camí.

 

Del Mediterrani al Cantàbric, trobem:

 

 

 Vessant sud          Collada           Vessant nord                 

 

Hospital de Viella                       Port de Viella                          Viella

(St. Nicolau dels Pontells)              (2477 m)                             (945 m)

            (1626 m)

 

Hospital de Benasc                    Port de Benasc                  Hospice de France

            (1758 m)                              (2445 m)                         (Luchon) (1705 m)

 

Hospital de Gistain                  Puerto de Ordiceto              Hospice de Riumajor

          (1400 m)                                (2403 m)                              (1560 m)

 

Hospital de Parzan                   Puerto de Bielsa               Hospice del Plan Aranhoet

(Bielsa)  (1650 m)                           (2586 m)                              (1450 m)

 

St. Nicolás de Bujaruelo          Puerto de Bujaruelo               Gavarnie

            (1338 m)                              (2270 m)                              (1365 m)

 

Hospital de Sta. Cristina            Coll de Somport                    Peiranera

   (Candanchú) (1550 m)                 (1632 m)                              (1430 m)

 

Sant Joan de Peu de Port            Coll d'Ibañeta                    Roncesvalles

              (159 m)                              (1057 m)                              (952 m)

 

Durant anys, un dels sants a qui els caminants li demanaven protecció, era Sant Nicolau, per això en molts hospitals, la capella era dedicada a aquest sant.

 

A partir del segle X fins el XIV, que foren els segles de més afluència de pelegrins cap a Santiago de Compostel·la, sobretot per les rutes de la part occidental de la serralada, s'arranjaren molts camins i es varen construir edificis de caràcter religiós i altres per aixoplugar els pelegrins. 

 

Perquè us feu càrrec de la perillositat de transitar per aquest camins d'alta muntanya, sobretot a l'hivern, ara us llegiré una part d'un article publicat en el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, on el pirineista Juli Soler Santaló, ens explica un fet succeït a l'hivern de l'any 1906 en el camí del Port de Vielha, un fet romàntic, però que té un final tràgic.

 

En aquests article en Juli Soler diu:

 

Un minyó català, encara no de 30 anys, deixa el jornal que guanyava a França i retornà al seu país, el poble d'Irgo, a la vall de Boí, per casar-se amb una noia d'allí mateix. Després d'haver´ho fet, realitzà el seu migrat patrimoni, i acompanyat de la seva muller, acordaren tornar-se'n a França.

 

El dia 16 de novembre es trobaven a l'hospital de Vielha esperant de passar el port i per la Vall d'Aran endinsar-se a França, únic camí de què podien disposar; però el port feia dies que era tancat per la neu i un fort temporal regnava en aquells indrets. Els hostalers, complint amb el seu deure, s'esforçaven a convèncer els nuvis que desistissin de tan perillós pas.

 

En aquesta penosa indecisió estaven, quan un jove aragonès, que es trobava a l'hospital de pas també cap a França, un tabalot, segons sembla, s'engrescà i entabanà el matrimoni amb pretensioses fanfarronades, i deixant-se convèncer, a fi, per aquell funest amic, el dia 19, a les vuit del matí, sortien de l'hospital tots plegats cap al port, amb un temps insegur. No feia encara deu hores que n'havien sortit, quan l'aragonès tornava a entrar a l'hospital, dient que, vist el temporal que feia dalt del port, havia resolt tornar-se'n, i que, no podent convèncer el matrimoni que també ho fessin, els havia deixat a les marrades de la Giragosa lluitant amb la neu i el torb.

 

Passat dies i setmanes, uns de mal temps i altres de pitjor, travessaren el port alguns atrevits viatgers cap a la Vall d'Aran, on, posats d'acord amb els d'allí, tragueren tots el convenciment que aquella parella encara era dalt del port, perquè en tota la vall no se'ls havia vist transitar.

 

Decidida, dons, sa busca, el 23 de maig, quan ja començaven a anunciar-se en aquelles desolades regions els primers resplendors de l'albada de la primavera, sortia de la vila de Vielha una expedició amb les autoritats, i ja dalt del port i després de llargues recerques, al planell del coll de Toro un bony que feia la neu denuncià la freda mortalla d'aquella infeliç, el cadàver de la qual, assegut i arrupit, es trobava en perfecte estat de conservació. En efecte, la pobra dona no pogué més.

 

- I pot suposat vostè -em digué en Batalla- (en Batalla, era el guia que acompanyava en Soler Santaló en aquella travessa) que el cadàver  de l'home no ha de ser lluny d'aquí perquè a hores d'ara encara no ha estat trobat.

 

Passaren alguns instants i veient jo que el guia no tornava, vaig dirigir-me a aquell indret i vaig trobar-lo guaitant atentament vers una canal.

 

-Què hi ha, Batalla? Algun isard, potser? -vaig preguntar-li.

 

No ho sé. Allà baix es veu una cosa negra que no acabo d'aclarir què és -em contestà.

 

I traient els meus binocles de campanya, vaig mirar.

 

-Caratsus! -vaig exclamar- Jo diria que allò d'allà baix són les cames d'un home.

 

I, sospitant la troballa, ens decidírem a esbrinar-ho tot seguit.

 

Bon Déu! Quin espectacle! Vaig quedar-me com petrificat. Allí, estès sobre una llarga congesta de neu, travessat al fons de la canal, hi havia les horribles despulles del desgraciat nuvi. Ses cames eren encara cobertes per les calces de fosc color, calçava bones sabates ferrades, però el tronc era una escurada carcanada, despulles d'aprofitat àpat de les aus de presa. Hi havia pellingots de roba d'ací i d'allà i les carteres de butxaca, buides per cert.

 

En uns breus instants de religiós silenci, en què cadascú complia amb son pietós deure, seguit d'un "Déu l'hagi perdonat" que sortí dels nostres oprimits cors, posarem fi a nostra fúnebre visita.

 

Fins aquí la crònica del gran excursionista Juli Soler i Santaló, un fet que ens ajuda a comprendre la perillositat de transitar per aquest camins de l'alt Pirineu.

 

 

 

Ferran Sánchez Agustí, historiador i escriptor

 

 

Viure  "de"  i  "a"  la  frontera

 

          Les úniques fronteres són les de les ments dels homes (Walter Benjamin[1])

 

            L'autor va començar a apuntar el 2003 que Benjamin no s'havia suïcidat sinó que va morir d'una embòlia a causa de l'esforç realitzat després de caminar set hores des de Banyuls. El mite Benjamin ha guanyat enters sobretot per al món sionista perquè el suïcidi es considerat un acte de covardia a la cultura hebrea i ha quedat demostrat que no es va treure la vida. Amb aquesta teoria l'autor va participar com assessor i entrevistat al documental Qui va matar Walter Benjamin?, dirigit pel cineasta argentí David Mauas a l'estil del més pur film noir que reconstrueix l'escenari i les misterioses circumstàncies de la seva mort a Portbou.

 

            De la mateixa forma que Portbou i Banyuls es comuniquen amb cartells, pals i senyals a través de la visitada Ruta Benjamin, els comuns de Sort i Saint Girons han senyalitzat 21 rutes d'evasió o chemins de la liberté utilitzats durant la II Guerra Mundial. Un tercer pol d'atracció pirinenca, turística i cultural del mateix estil, ha vingut de la mà filantròpica de l'Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb (Baronia de Rialb) a la República d'Andorra des que han reconstruït els passos seguits des del 19 de novembre al 10 de desembre de 1937 quan va sortir de la zona republicana el fundador de l'Opus Dei, Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer.

 

            1. El Pare Claret

 

            A compte de la commemoració del Bicentenari del Naixement de Sant Antoni M. Claret (Sallent, 1807), un cas de passi de frontera tan irregular com habitual al segle XIX. La fixació apostòlica per salvar ànimes va dur el Pare Claret a emprendre una caminada pròpia de grand randonnier. Va deixar Sallent amb un passi signat el 8 de setembre de 1839 per l'alcalde Josep Alsina, els regidors Joan Artigas, Antoni Puig, Plàcid Soler, Ramon Serra i el síndic Josep Xipell Prat. El text certificava que durant la seva estada a la vila havia observat "una conducta del todo inprehensible exersiendo con el mayor celo y a entera satisfacción de este vecindario". Va anar a Olost de Lluçanès on el seu germà Josep tenia un obrador tèxtil. D'ecònom hi exercia Joan Domènech, exprevere de Sallent, carlí, al qual va substituir el Pare Claret uns mesos a Sallent.

 

            Després d'un penós i interminable ascens per Sant Boi de Lluçanès, Tria de Perafita, collet de Sant Agustí, coll Tallat, coll de Faig, coll de Palomeres, pla de l'Espluga, Roca Roja i can Ros, el 14 de setembre va arribar a pernoctar a casa de Ramon Raurell, rector de Castellar de n'Hug (1834-1848). L'endemà, celebrada missa amb les primeres llums de l'alba, va agafar el carrer d'Orient cap el raval de l'Arola. Es va enfilar fins el coll de la Creueta, pla d'Anyella i collada de Toses (1.800 m). A l'emblemàtic Roc dels Paquetaires un duaner li va requerir el pasaporte de interior, passi necessari per circular entre pobles. La I Guerra Carlista no es va acabar fins el juliol de 1840. La capital de la Catalunya legitimista estava a Berga i el clergat era majoritàriament partidari de Carles V.

 

            A continuació va passar de la font del Picassó cap el collet de Sant Salvador. Va seguir pel pla de l'Ovella Morta, pla de les Salines de baix (2.234 m) i pla de les Salines de dalt (2.273 m). Aquí hi ha la muga de la Creu de Maians (2.025 m) coneguda contemporàniament com la Creu d'en Prats en record de l'esquiador del Club Muntanyenc Barcelonès Jordi Prats mort d'un infart en una carrera de fons el 1956. Aquesta fita es creua amb el Camí Ral que, pujant de Ribes de Freser per Dòrria (1.550 m), es dirigeix per Palau, Vilallobent i Age cap a Puigcerdà, Vila Heroica des que el novembre de 1837 la Milícia local amb el veïnat van resistir onze dies el setge de les partides carlistes capitanejades per Mossèn Benet Tristany "el Canonge General". Però a la capital de la Cerdanya no tenia coneguts per obtenir el pase exterior i poder creuar legalment la frontera per la palanca sobre el riu Raür. Aleshores, com un contrabandista qualsevol o un fugitiu més, dit sense ànim pejoratiu ja que va ser pràctica habitual durant molts anys, el Pare Claret va agafar el sender de l'esquerra que accedia a la República francesa per Vallsabollera, bosc de les Corones, bosc d'Orri d'Andreu i Oceja (1.254 m). El 2 d'octubre embarcava a Marsella camí de Roma per oferir-se a la Congregació Propaganda Fide i anar a missionar infidels allà on fossin[2].

 

 

            2. Fugir de la reraguarda republicana a la Guerra Civil

 

            El consolat de França a Barcelona, solament entre 1936 i 1937, evacuà per mar a 6.630 persones de les quals 2.142 eren religioses i religiosos. Segons Josep Tarradellas (Cervelló, 1899 - Barcelona, 1988), conseller a diverses carteres de la Generalitat entre 1931 i 1938, president de la Generalitat de 1954 a 1980, es concediren uns 100.000 passaports sabent que els seus beneficiaris no solament es passarien a l'enemic, sinó que a més ajudarien als rebels amb la seva ànima, diners i fins i tot molts donarien la vida pel GMN.

 

            A la reraguarda republicana els rebels organitzaren xarxes de missatgeria i evasió com: Todos, Círculo Azul, Concepción, Córdoba, Osete, Felman. La LJRC de Vicente Costa i Aluja Roca sofrí nou morts. Lluís Canosa dirigí el Ojo de Burgos des del carrer Aribau de Barcelona. El carlista Manel Bustenga passà 14 vegades d'una zona a l'altre i Carlos Carranceja dirigí la red Luis de Ocharán realitzant a més activitats d'espionatge, informació, sabotatge i socorro blanc.

 

            Radio Nacional y Extranjera era un comerç d'aparells de ràdio i màquines d'escriure que estava a la plaça de Catalunya, 16, de Barcelona. Encobrí activitats similars d'espionatge i propaganda distribuïda a les bústies, bars, cafès, perruqueries, cinemes: Antoni Nolla Alsina, Juan Suárez y Domingo García de las Bayonas, foren passats per les armes al castell de Montjuïc "entre arribas a España, una, grande y libre" i el braç en alt.

 

            Les més importants cadenes de correu i evasió foren organitzades pels Servicios de Información de la Frontera del Norte de España (SIFNE). Aquest organisme, creat pel colpista Emilio Mola a iniciativa del compte de los Andes a l'agost de 1936, trobà la persona ideal per organitzar-lo: Josep Bertran Musitu, advocat, pintor, escultor, políglota, cofundador de la Lliga, monàrquic, ardent defensor de la cultura catalana i de l'ensenyança en llengua vernàcula a través del Centre Escolar Catalanista. Diputat de 1901 a 1923 pel districte de Vilanova i la Geltrú, al 1921 subsecretari de Hisenda, essent Francesc d'Assís Cambó titular d'aquesta cartera. Reorganitzà el Sometent com a fórmula econòmica, ideal i efectiva per a combatre el contraban. Ostentà durant vint dies la cartera de Gràcia i Justícia, al 1922.

 

            Un itinerari partia de Lleida a Barcelona (1ª etapa), Girona (2ª etapa), Figueres (3ª etapa), la Jonquera (4ª etapa) i el Pertús (5ª etapa). Per Figueres també s'arribava a Sant Llorenç de Cerdans a França o s'ascendia per Espolla, Rabós d'Empordà o Garriguella. Un altre itinerari era: 1ª etapa, Barcelona-Manresa en tren; 2ª, cotxe de línia fins a Bassella passant per Solsona; 3ª, Sallent d'Organyà; 4ª la Seu d'Urgell i 5ª Andorra. També, al arribar a Solsona, un taxi acostava la gent cap a Sant Llorenç de Morunys i d'aquí a peu fins les immediacions de la Seu d'Urgell des de on en dues hores s'arribava a Andorra; però, si no hi havia carrabiners comprats, s'havia de donar un rodeig de deu hores.

 

            Al Berguedà actuaren el Gravat de Gironella y Miquel Plana Casals (1912), veí de cal Blanc de Vilacireres de Gósol (poble immortalitzat al 1906 pel il·lustre estiuejant Pau Picasso) mort al 1937 per uns carrabiners en la cèlebre palanca d'Alàs (Alt Urgell). Nombroses evasions des del Berguedà cap Andorra i França s'organitzaren a la fonda Cerdanya de la Pobla de Lillet; a Guardiola de Berguedà, a cal Rotllan de Brocà i a la fonda de ca la Bòrnia.

 

            A desenes fugiren grups de fugitius de la zona republicana per Sant Llorenç de Morunys, poble de la comarca del Solsonès (Lleida) del qual solament quatre veïns varen combatre amb la República, 67 marxaren a Andorra i 47 d'aquests lluitaren amb Franco, bastants en el Requetè, com feren el canonge de Vic Lluís Cura Pellicer, manresà. Normalment arribaven fins l'estació d'Olvan (Berguedà) en el Carrilet i d'aquí emprenien el camí cap a la vall d'Ora procurant no passar per nuclis habitats, com Avià o Berga, fins arribar a Sant Llorenç a peu o en la tartana del Nin. Els controls milicians no era difícil burlar-los: solament s'havia d'ensenyar el pas que fora però al revés per a comprovar que ni l'hi donaven la volta i menys comprovaven la seva veracitat perquè no sabien llegir. Descansaven a les masies Bella, els Ollesos o les Barraques, seguidament pujaven pel coll de Port cap al molí de Fòrnols (es passava entre el molí i la casa), la Vansa, coll de Creus, la Bastida d'Hortons, creuar el Segre més amunt o més avall, segons el cabal d'aigua; a la palanca d'Alàs despullar-se, amb la roba al coll, vestir-se de nou i travessar la carretera, pujar cap a Sant Julià de Lòria a Andorra pels Emprius i els plans d'Òrria. Aquest recorregut es podia cobrir en unes 30 hores contant els descansos. Habitualment se sortia al capvespre per arribar de bon matí del dia després.

 

            Joan Barraquer, de la Coma (poble de justificada tradició contrabandista ja que aquest país solsonès era de terres pobres), Josep Canal "Manyanet", Maria Graus i Ramon Rovira "Ramonet de cal Baró", taxista després de la guerra a Barcelona, intervingueren en innombrables expedicions d'evasió. Aquest últim realitzà diverses missions per als serveis d'espionatge nacionals anant i venint d'Irún. Passà al rector de Brics, al ex vicari de Sant Llorenç de Morunys Josep Canal Vidal i al advocat pres 23 dies a la txeca de Sant Elies de Barcelona, diabètic (tenia una ferida a la cama i sofrí molt a la travessa), fejociste (sinònim de màrtir per partida doble ja que els democristians eren perseguits a tots dos bàndols; Franco afusellà a Carrasco i Formiguera el mateix dia que abolí l'Estatut). Josep Cirera Solé "l'advocat Senalles", cofundador de UDC en unió d'Esteve Farré, Josep M. Trias Peix, Josep M. Farré i el pare de Miquel Roca Junyent, Joan Baptista Roca Caball (Declaració de principis, El Dia, 17-11-1931).

 

            Josep Canal Roca (Sant Llorenç de Morunys, 1919), alumne dels Salesians de Sarrià, fuster, decorador i dissenyador d'interiors, agafà el tren espardenyal (el de Sant Fernando) a primers d'octubre de 1937 i arribà a Irún. Nebot del rector de Brics, fins llavors havia col·laborat en nombroses evasions de familiars i coneguts de Berga, Manresa i sobre tot de l'Ametlla de Merola. Requetè en els terços San Marcial, San Miguel, Nostra Senyora de Montserrat i Crist Rei participà en la frustrada constitució del terç Sant Jordi (desagradà la idea i el nom als militars), lluità en la reconquesta de Teruel, front del Ebre i en els caps de pont de Balaguer i Isona (Figuerola d'Orcau).

 

            La margarita de la caritat Maria Rosa Torras Llopart (Barcelona, 1918) recorda que la seva particular ruta d'evasió partia de l'estació del Nord de Barcelona i finalitzava a la de Manresa, on agafaven el cotxe de línia fins a Balsareny. Emprenien la carretera de las Vilaredes que porta a Súria i després de caminar unes dues hores arribaven a una masia de confiança, possiblement can Cortès del Pi, situada en els límits dels termes de Castelladral i Súria, on acudia el guia a buscar el grup. Per la tarda la Maria Rosa i la seva amiga, de nom Paulina, s'entornaven a casa i els evadits, en grups de cinc a sis, emprenien un llarg camí cap Andorra, que es feia en sis o set jornades caminant, com era habitual de nit i descansant de dia. Per expressa indicació, els evadits portaven a la espatlla un lligam o bé un sac (també els servia de manta si no en tenien), amb menjar, guants per al fred i espardenyes que substituïen les sabates per a poder caminar millor. El seu germà Joan, de 15 anys, fou tancat a la presó de la FAI instal·lada a la sala de festes Le Moulin Rouge (dita el Molino acabada la Guerra Civil). Quan el deixaren lliure, fugí amb el seu germà Manel conduits per la seva germana seguint el mateix trajecte fins Andorra per una senda paral·lela al primitiu lloc de frontera de la Farga de Moles, a la Seu d'Urgell. Després es passaren a la zona nacional. En Joan morí als 18 anys en l'ofensiva republicana de l'agost de 1938 a la batalla del Ebre (Villalba dels Arcs) lluitant en l'heroic Terç dels Requetès Nostra Senyora de Montserrat[3].

 

            Un dels guies de Socorro Blanco fou Jaume Feliu Torrentallé (Solsona, 1917). Deixà el Seminari quan començà la Guerra Civil, i s'amagà quan la República el cridà a files, fou condemnat a mort per pròfug i per ajudar a passar a gent i desertors. Va estar pres a Solsona, Cervera i s'escapà a Sant Guim saltant del tren en marxa. La seva mare i la seva germana van sofrir vuit mesos de presó per protegir fugitius a la masia Creu Blanca. Caminant tres nits, en Feliu amb en Jaume Xic de Solsona, cobrant de 600 a 700 ptes. per persona, conduïen evadits fins a Andorra per Odèn, Alinyà, la Vansa i creuaven la frontera 3 ó 4 kms més amunt de la Seu d'Urgell a la altura de la famosa palanca d'Alàs. Després retornava carregat amb tabac de picadura. Els grups eren de 10 a 20 persones. Una vegada amb 200 persones hi va haver un tiroteig i va morir un d'ells. En certa ocasió en Feliu va fer possible la llibertat d'un jove de la farmàcia de cal Sala, de Solsona, que estava tancat al castell medieval de Cardona, convertit en presó. Va entrar a la presó uniformat amb un vestit d'un tinent republicà al qual havia ajudat a passar. La seva condició de persona catòlica no li va servir de molt, perquè al gener de 1939 el tancaren amb presoners republicans al camp de concentració de Candás (Asturias), fins que no arribaren els tres avals de bona persona, como a tots aquells que s'amagaren per no servir a las files de la República però que tampoc es passaren al GMN. Amb tot, va haver de fer un servei militar de tres anys. Després de tot aquest temps pogué tornar a casa.

 

 

            3. Un camí d'evasió i contraban

 

            Després de creuar la Conca de Tremp cap a llevant, es pujava cap Abella de la Conca, històric punt de partida d'un passatge medieval del Pallars cap a França i Andorra per l'Alt Urgell caminant tres nits, ruta d'evasió durant la Guerra Civil i en sentit invers durant la II Guerra Mundial. I de contraban de fins a 30 kg de llana en fardells a l'anada per paquetaire i el mateix nombre de quilos però de tabac al retorn. Sense res l'esquena, és a dir, sense despertar sospites, es podia fer aquest recorregut en pla de marxa excursionista amb catorze hores.

 

            Normalment els fugitius baixaven a la parada del cotxe de línia que l'Alsina Graells feia a Folquer, a mig camí del coll de Comiols. Pel Cimadal de l'Estall eren conduïts fins a Bóixols. Aquí els recollia un altre guia i de vegades amb el mateix arribaven a Andorra per Prats de Carreu, Taús, Castellàs del Cantó, Soriguera, les Llagunes, les Comes de Rubió, serra Seca, Roca Senyada, la Culla, la Basseta (Sant Joan de l'Erm vell), serra de Castellbò, bosc de Santa Magdalena, ras d'Ars, Civís[4].

 

            Alguns noms propis d'aquells guies transfronterers mig contrabandistes mig santcristòfors que havien fet ofici d'aquells coneixements de país: Joan Guitart Terrés "Joan de la Vall" (Berga, 1904 - Abella de la Conca, 1972) va conservar molts anys un balí a la cama dreta d'una expedició que va patir un tiroteig quan un fugitiu, creient que estaven salvats, imprudentment va increpar a la ratlla fronterera uns carrabiners que feien la vista grossa.

 

            Pere Monsó Gimó "Pereisidre", d'Abella de la Conca, uns conterranis el van assassinar a les portes de la Fonda Gassó de la Seu d'Urgell. Senén Brufau Martí, de Vilanova de Bellpuig, el van afusellar a Montjuïc el 1938 després d'agafar-lo passant gent pel Rialb. El maig de 1937 el paleta Jacint Batalla Jordan "lo cinto del Pui", de Gerri, el van matar al bosc de Sant Joan entre Taús i Abella quan tornava d'acompanyar un grup. Francesc Navarri "Còfia", d'Espui, des de la borda de Farré a Guiró portava gent per la vall Fosca cap a l'Aran i pel pla de Beret fins a França. Evarist Lladós "el Gravat de Tírvia" el van matar acusat de passar gent cap Andorra per Aós de Civís.

 

            L'Ermengolet de Perecolls (Baronia de Rialb) passava gent a França i Andorra per la ruta de la vall del Segre fins que va ser eliminat, possiblement per algun carrabiner, perquè cobrava 500 pts per persona i el guàrdia en qüestió li va semblar insuficient la quantitat destinada a comprar el seu silenci. L'Esquirolet de la Faidella va passar gent durant la Guerra Civil, durant la II Guerra Mundial i després a famílies senceres amb dones i fills que es volien reunir amb els seus homes exiliats a França. Un grup de 33 persones el 18 de setembre de 1948 va ser sorprès per la Guàrdia Civil a Coll de Pendís. En van agafar trenta: deu homes (un de 74 anys), tretze dones i set nens de 14 mesos a 15 anys. Anaven cap a França per treballar[5]

 

 

            4. Viure "a" i "de" la frontera

 

            Passadors, passamuntanyes, contrabandistes, gent criada a la frontera, pastors, pagesos, mossos, carboners, jornalers, llenyataires, obrers i miners van convertir els Pirineus en una autèntica rambla ja que van ajudar un mínim de 30.000 i un màxim de 50.000 persones (jueus, aviadors aliats, polonesos, francesos) a creuar clandestinament la frontera entre setembre de 1939 i agost de 1944. En molts dels casos havien practicat la mateixa feina a l'inrevés durant la Guerra Civil passant gent de la reraguarda republicana cap a Andorra i França.

 

            La muga, a més de suposar un element de dinamització econòmica de l'entorn, constituïa el seu modus vivendi. Al nord els deien mugalaris, matuteros. Aquest heterogeni col×lectiu, exceptuant alguns pocavergonyes enriquits sense escrúpols, unit amb alguns francesos, també algun brigadista, exiliats polítics i emigrats econòmics espanyols, a més de guerrillers d'UNE i maquisards del FN, gent de la CNT i el FNC, van coincidir en la causa comú per la Llibertat i contra el feixisme a l'hora d'actuar de guies transfronterers.

 

            A França els deien passeurs d'hommes, passeurs de frontières i a la Lorraine, passeurs de l'ombre. A Sare (Iparralde, PA) es confonien amb els contrabandistes: treballadors de la nit (gauazko lana). Van ser els altres maquis dels Pirineus, traginers i recaders de les muntanyes. Un cos d'exèrcit format per autodisciplinats soldats. Lluitadors sense uniforme en terres ocupades per l'enemic. Xarxes d'espies i línies d'evasió organitzades per l'IS, Polònia, Bèlgica, EUA i les FFC. Des del punt de logística bèl×lica el paper de les FFC va tenir una rellevància molt superior a la protagonitzada per les FFI.

 

            Centenars de refugiats sota la tutela dels Aliats van aconseguir salvar-se gràcies als canals d'evasió (réseaux) que venien de França fins Espanya pels Pirineus amb l'objectiu d'arribar a les ambaixades i consolats que el Regne Unit, Bèlgica i EUA tenien oberts a diferents punts de l'Estat espanyol així com la Creu Roja francesa amb seu al carrer Muntaner de Barcelona i un atrotinat hotel del madrileny carrer de San Bernardo. A continuació arribaven a bord de combois ferroviaris a Málaga, Algeciras, Gibraltar o per Valencia de Alcántara (Cáceres) a Setúbal (Portugal), i, via Casablanca o via Londres, per mar, regressaven a les seves unitats d'origen o passaven a formar part de les embrionàries FFL al nord d'Àfrica. *

 

 

[1] Walter Benjamin (Berlín, 1892 - Portbou, 1940), filòsof, assagista, traductor, intel·lectual polièdric, poliglot que parlava correctament francès (fet rar en un alemany), va ser un d'aquell milió de dissidents alemanys que han salvat la dignitat del poble alemany davant de la història mentre els restants 69 milions van seguir cegament Hitler. I n'és el paradigma perquè era demòcrata a més de marxista i jueu. Pecava amb aquesta trilogia d'heretgies perseguides fins a l'extermini en aquella època de totalitarisme que s'havia apoderat d'Europa.

 

[2] De l'autor, "El Pare Claret i Sallent (infància, adolescència i joventut)", L'Esparver, Cercle Literari Sallentí, núm. 166, agost-octubre, 1007

 

[3] De l'autor, "Evasión y espionaje en la Guerra Civil", Espías, contrabando, maquis y evasión. La II Guerra

Mundial en los Pirineos, Lleida, Milenio, 2005, pàgs. 12-24

 

[4] Sobre aquest tipus de travessia, Josep JUANMARTÍ, Sortir de l'infern. Fugida i exili a Andorra i França d'un sacerdot pallarès (1936-1939), Tremp, Garsineu, 2005

 

[5] De l'autor, Maquis al Pallars i el Montsec (1944-1956), en premsa.

 

* Per saber més, de l'autor, "Sendas de contrabando, evasión y guerrilla", Espías, contrabando, maquis y evasión. La II Guerra Mundial en los Pirineos, Lleida, Milenio, 2003, pàgs. 285-287

 

 

 

Jordi Pasques i Canut, President del Grup Excursionista d'Oliana

 

Jordi Pasques no pogué assistir a l'acte i va enviar un escrit que va llegir Maria Pilar Torra.

 

Senyor Alcalde de Peramola, senyor Alcalde de la Baronia de Rialb, senyor President del Consell Comarcal de l'Alt Urgell, senyor Director General d'Arquitectura i Paisatge de la Generalitat de Catalunya, altres autoritats, amics:

 

            Davant la impossibilitat de poder ser aquesta tarda amb tots vosaltres, agraeixo a l'amic Jordi Piferrer l'amabilitat de llegir la meva comunicació escrita, que volgudament serà curta i sintètica i parlarà de camins per anar a peu.

 

            Parlar de camins per anar a peu, en aquestes èpoques de domini espectacular dels vehicles de tota mena, pot semblar un tema gens significatiu, de poca incidència a les nostres vides. I no és així. Distrets i a la vegada acostumats a circular per carreteres i autopistes, la possibilitat de recórrer els vells camins -que com una xarxa de reg sanguini van d'un racó a l'altre de la geografia, no tan sols dels voltants més propers de cadascú de nosaltres, sinó de la geografia de tot el món- la possibilitat de recórre'ls, dic, de passar-hi, de passejar-hi, adquireix una dimensió humana determinant per la consciència col·lectiva lligada al coneixement dels territoris i a l'estima que se'n deriva.

 

            Quan amb el Jordi Piferrer, organitzador d'aquest acte, ara fa tres anys ens vam trobar un matí de dissabte a la plaça del poble d'Andorra la Vella, i em va explicar la intenció de recuperar la ruta que des de Peramola havien seguit l'any 1937 una colla de persones entre les quals hi havia Escrivà de Balaguer, li vaig fer una rialla que ell de ben segur recordarà. Una rialla que era una exclamació de sorpresa i a la vegada amagava un dubte, que de seguit li vaig manifestar: "i ja sabeu per quins passos heu de passar, i ja sabeu el mal país que trobareu?" Ell va respondre també amb una rialla i em va obrir una carpeta on portava abundant informació sobre la ruta d'aquell novembre de 1937 i encara m'ensenyà el dietari d'un dels que la protagonitzaren. I així va començar la cosa. El segon cop ja ens vam trobar a Oliana, i va venir acompanyat de l'Ignasi Forcada. El tercer cop, en Piferrer, ja portava, dibuixada a grosso modo sobre el mapa, la línia del recorregut. Vam polir alguns dubtes toponímics i geogràfics i la recuperació i senyalització d'aquella ruta feta servir en temps grisos va començar a ser una realitat setanta anys després. Val a dir que tota la gent que hi ha participat, hi ha dedicat hores i hores, i en puc donar testimoni que ho han fet amb ganes i amb voluntat. Recordo el dia que els havia d'ensenyar la canal de la Jaça, potser el tram més difícil i dur, "el mal país" que deia abans, un pujador dreturer que des del peu dels cingles de la serra d'Aubenç s'hi enfila decidit per la solana. Havíem quedat que jo baixaria per la canal i ells m'esperarien una mica més cap aquí del Picalt Roig, i junts emprendríem la pujada. Quan baixava a mitja canal, ja els vaig sentir que en munió s'acostaven; només sentir-los, perquè l'atapeïment d'alzines, pins i argelagues els amagava. Quan al cap de dues hores érem a la font del Prat, superada la prova, vaig pensar dins meu que el Piferrer se'n sortiria amb èxit de recuperar la ruta. Mesos més tard, va arribar amb el llibre "Camí d'Andorra" sota el braç i en el dia d'avui, la ruta, sigui a trams o sencera ja l'ha fet molta gent. L'enhorabona.

 

            Recuperar camins, netejar velles senderes, marcar els passos perdedors, assenyalar els graus, les canals, mantenir les fonts, caminar, respirar, aprendre. No hi ha dubte que en el caminar acompanya l'home per camins oberts als quatre vents, exposats a sol i serena. Mai cap mena d'intel·ligència artificial, ni les més modernes màquines simuladores d'espais virtuals, podran aconseguir superar el moment ni l'indret on, pels camins, arribem a peu. Però el caminar també porta l'home per camins interiors, els camins de l'ànima, emotius, corprenedors. Sempre he dit, i fa molts anys que amb una bona colla d'amics en resseguim fent excursions, que els camins són vius quan hi passem, quan els aprenem, quan els sabem i els recordem. Els camins existeixen quan hi caminem. Avui en dia, distrets con deia abans per l'estètica de carreteres i vials, hi ha una tendència  a mostrar els camins sobre els mapes i ja està. No, una línia sobre un mapa no és un camí, un camí és allò que notes als peus, aquell racó obac que et reconforta a l'estiu, la collada que descobreix l'altre vessant, el ponent serres enllà, el rajolí de la font, el queixar d'una tartera quan la travessem, la capella amagada que treu el campanaret entre els arbres, la fita segura, el molló del cim.

 

Abans d'acabar, deixeu-me recordar una anècdota molt significativa de com en els darrers anys han canviat les coses en la forma de percebre el caminar, l'excursionisme pròpiament dit. Quan l'any 1980, el Joan Tort, en aquella època jove estudiant i avui conegut geògraf de la Universitat de Barcelona, deixeble de grans geògrafs com Lluís Casassas o Josep Iglésies, va arribar a Oliana i va preguntar per la gent que anava a muntanya, perquè volia anar a trobar-los amb la intenció de fer un llibre de la serra d'Aubenç, l'home que el va respondre li va dir: "aquí la gent no hi va a la muntanya, aquí van al mar". Sort que el Joan Tort va tornar a demanar a un altre olianès i ens el van adreçar al Ventura Roca, fundador del Grup Excursionista d'Oliana i a mi. Amb el Joan Tort, més tard amb el Francesc Beato i amb el Kildo Carreté, del Centre Excursionista de Catalunya, i amb tanta altra gent, com amb els companys Piferrer i Forcada i la resta d'Amics d'aquest Camí d'Andorra, hem pogut constatar com el caminar i els camins viuen una altra renaixença profitosa, com si es tractés de tornar a fullejar un llibre vell llegit en la jovenesa i retrobar-hi imatges i virtuts, essències i esperances, moments de vida. Avui mateix, i és la causa per la qual no sóc a Peramola, rumbejo per les terres castellanes de Burgos, a Poza de la Sal, per explicar, en una trobada relacionada amb la també vella cultura de la sal, el camí Cardoner, que des de temps antics, des de la prehistòria, havia servit per portar la sal de Cardona vorejant la serra del Cadí i travessant el Pirineu, cap a França. Un altre exemple, doncs, de recuperació de camins, de noms, de memòria històrica, de memòria humana.

 

Moltes gràcies.

 

 

Un article de Josep Maria Solé i Sabaté, catedràtic d'història contemporània, que no va poder estar present a la taula rodona.

 

Transcrivim algunes idees d'un article de l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté, publicat a la "Revista del centre d'estudis Jordi Pujol", de març de 2007.

 

Diu en Josep Maria Solé: La memòria és plural. Aquesta innegable pluralitat que només es pot negar des del sectarisme dogmàtic i excloent, significa que hi ha pluralitat de vivències.

 

I més endavant afirma: No es pot fer una ``història oficial´´, amb una visió esbiaixada del passat de forma unidireccional. La memòria històrica dirigida és totalitarisme. La memòria històrica no té ideologia, ni és d'esquerres ni de dretes. La memòria històrica enriquirà el interès pel passat immediat, l'atracció per la història i deixarà com a petja una atenció més gran als més diversos testimonis i records, preservació, enaltiment, manteniment dels llocs i els espais de la memòria.

 

Davant de tot aquest món hi ha, al meu parer, una línia clara com l'aigua: calen recursos per a la recerca, pluralisme en aquesta, llibertat de pensament i interpretació i mirar el que des de fa anys la historiografia catalana més rigorosa i honesta ha dut a terme: investigació, treball, llibres, articles, debats, i, absolut i manifest ajut a la interpretació diversa, plural i personal de tots i cadascun dels qui hi vulguin participar ja sigui a nivell individual o de forma col·lectiva.

 

Una reflexió personal de Jordi Piferrer, moderador de la taula:

 

Entenc que aquestes paraules són una crida als polítics perquè tinguin en compte tots els tipus de memòria històrica, la fomentin i li donin suport.

 

Ja que la memòria és plural, la suma de memòries de molta gent permetrà fer l'autèntica història. No és lícit que des del poder, es faci una memòria selectiva, unidireccional. Haurem d'escoltar tothom. Tots hauríem de tenir accés als recursos econòmics de les administracions, que són de tots. Hauríem d'esforçar-nos més tots plegats per ser plurals i oberts, i no tancar a ningú els camins de llibertat.

 

 

Cloenda

 

            Finalment Joan Pallarès, alcalde de Peramola, clausurà l'acte agraint de nou als organitzadors la seva iniciativa i estimulant-los a continuar amb la seva tasca de millora del territori.

 

 


 







   

   
    Inserir comentaris
Autor  
Comentari  
     
    Codi de seguretat
Canviar codi
    Introdueixi el codi de seguretat, si us plau.

   
     


Peramola, 4 de desembre de 2007
©2007. Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra



   
Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra.   Av. Diagonal, 620, 1er. 2a, 08021 - Barcelona (Espanya) . Tel.: (+34) 629 910 612