Ir a página inicio
FES-TE AMIC FES-TE VOLUNTARI FES-TE SOCI
         
Ir a página inicio Ir a página inicio
Ir a página inicio
Qui som       Objectius        Llibres       Preguntes Freqüents       Contacte
  Jornades
i Estudis
Patrimoni
Cultural
 Medi
 Natural
 
Notícies      Vídeos      Agenda      Les Rutes      Història      Pallerols      Blog del Caminant
Portada > Blog del Caminant  
Blog del Caminant    
 

Jordi Piferrer

A través d’aquest Blog, tots els caminants podran intercanviar les seves experiències i exposar els seus criteris i suggeriments sobre aspectes relacionats amb el Camí de Pallerols a Andorra.

Coordinarà el Blog: Jordi Piferrer *


Tots els relats, es visualitzen per ordre Cronològic .

També es poden veure segons els apartats:
Caminades , Expedicions d'evasió , Expedició de 1937 , Cultura, festes i tradicions .


 
29 de gener de 2017
La qüestió de la lluna, al novembre de 1937   

 

En aquest 4art. article sobre qüestions que requereixen una anàlisi més profunda, tracto avui sobre l'estat de la lluna durant les 13 nits que va durar l'expedició des d'Oliana fins a Andorra, els dies 19 de novembre al 2 de desembre de 1937 

 

 

Analitzarem si hi ha alguna contradicció entre el que escriuen els expedicionaris sobre la qüestió de la lluna: si al novembre de 1937 hi havia lluna o no n'hi havia.

 

A través d'Internet (1), consultant diverses pàgines web, es poden comprovar les fases de la lluna al novembre de 1937, que són les següents:

 

- El 18 de novembre de 1937, hi havia lluna plena.

- El 19, quan surten de Barcelona i arriben a Peramola, és també gairebé plena.

 

Així ho diu José M. Albareda:

 

Estàvem al costat del Segre, entre roques aparatoses, i hi havia lluna. Que bonic! Dèiem. Però aquell home no es va creure que anàvem a veure el riu, les roques i la lluna. Aviat van sortir els que ens esperaven.

 

I en el diari del mateix novembre 19 diu:

 

A baix, amb llum de lluna, vam sopar.

 

- A partir d'aquest dia la lluna va decreixent, de manera que els dies que van passar a la Cabana de Sant Rafel anava disminuint fins que el dia 27 quan van sortir cap a la Ribalera ja estava a la meitat, en fase decreixent. Pugen Aubenç amb menys de la meitat de lluna.

 

- Els dies 29 de novembre al 2 de desembre, quan entren a Andorra, la lluna és molt escassa, pràcticament no n'hi ha. Precisament el 2 de desembre és lluna nova, és a dir que no es pot veure.

 

Els guies intentaven organitzar les expedicions d'evasió quan la lluna estava en quart minvant, com succeeix en aquest cas que del 28 de novembre -quan arriba el guia Josep Cirera a la Ribalera- fins el 2 de desembre -que arriben a Andorra- la lluna està en fase decreixent.

 

Això explica que alguns expedicionaris diguin que no hi havia lluna, i d'altres que si.

 

Per altra part també depenia si el dia estava molt serè o si hi havia núvols que dificultaven la visió.

 

 

(1) http://www.tutiempo.net/luna/fases_11_1937.htm

 

inserir comentarisinserir comentaris
   
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible

15 de gener de 2017
El pont de Peramola   HistòriaPallerols
   
 
   

Continuo avui amb un tercer article que aclareix algunes coses sobre el pont de Peramola, que l'expedició en la que hi anava sant Josepmaria travessà el capvespre del 19 de novembre de 1937

L'any 1937, per anar d'Oliana a Peramola hi havia dos ponts sobre el riu Segre. Un era el pont medieval, del segle XII, que estava als afores d'Oliana cap al nord. Era el pont per on passava el camí ral que baixava de la Seu d'Urgell seguint el curs del riu Segre. Més tard se'l va anomenar el "Pont Vell" i era un pont que per les seves dimensions no permetia el pas de carros ni vehicles pesats.

Per això, l'any 1929 es va construir un altre pont més ample anomenat "Pont Nou de Peramola" que permetia anar des d'Oliana a Peramola a través d'una nova carretera també més ampla i moderna que el camí ral existent anteriorment. Aquest altre pont es troba una mica més avall del Pont Vell. L'any 1937 estava pràcticament en el mateix lloc on està l'actual, que és conegut senzillament com el Pont de Peramola.

El 1937 el pont medieval no estava en ús, perquè no podien passar cotxes ni camions. Per tant per anar d'Oliana a Peramola la gent feia servir normalment el Pont Nou de Peramola.

El 1939, l'exèrcit republicà en retirada va volar els dos ponts, tant el medieval com el construït l'any 1929. Després de la guerra es va fer un pont provisional al lloc on havia estat el medieval, perquè allà el riu era més estret i la construcció més econòmica. Es va aprofitar part del pont vell, fent una estructura provisional més àmplia i resistent.

Més endavant, al mateix temps que es construïa la presa de l'embassament d'Oliana (1943-1958), es va fer un nou pont (1953-1957) pràcticament en el mateix lloc que l'anterior Pont Nou de Peramola (el que es va construir al any 1929 i que havia estat destruït durant la guerra), però més elevat i ample, perquè la nova carretera de la Seu d'Urgell pogués creuar el riu Segre i passar des de la marge esquerra del riu a la dreta, tal com està actualment. El 1959 es van inaugurar oficialment les dues obres: la presa d'Oliana i el Pont de Peramola, quedant fora de servei el pont medieval, que era provisional.

 

Podem concloure que els expedicionaris de novembre de 1937 van baixar de l'autobús que havia sortit de Barcelona just abans de creuar el Pont Nou de Peramola, el de l'any 1929. És a dir, que no van creuar el riu pel pont medieval, com s'ha dit alguna vegada, perquè estava en desús. L'autobús de línia va continuar cap a la Seu d'Urgell per l'antiga carretera que seguia la marge esquerra del riu Segre creuant el riu sobre un tercer pont, anomenat el Pont Nou d'Oliana, que es va construir l'any 1879, a l'altura del Barranc de la Mora, una mica més avall de La Penella.[1]



[1] Aquesta informació sobre els ponts de Peramola me l'han facilitat diferents persones d'Oliana i de Peramola. Especialment citaré els següents. D'Oliana: Enric Esteve, historiador local, nascut l'any 1935, i Josep Piqué, nascut l'any 1931. De Peramola: Joan Bonillo, nascut l'any 1939, que va treballar de sondista en la presa d'Oliana; Modest Esteve, de la fonda la Masia, nascut l'any 1930, i Pere Junyent Molleví, nascut l'any 1930. Darrerament he obtingut una important informació d'Antoni Selva, de Peramola.

inserir comentarisinserir comentaris
 
veure comentarisveure comentaris (2)
 
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible

6 de gener de 2017
Qui era Pallarès?   Història
   
 
   

Continuo avui amb un segon article per aclarir qui podria ser el Pallarès

    

     2. ¿QUI ERA PALLARÈS?

 

     En els escrits històrics que redacten els expedicionaris, la paraula "Pallarès" té dues interpretacions: O bé es refereix a una contrasenya o bé a una persona.

 

a) Com a contrasenya ho cita, entre altres, Juan Jiménez Vargas, Pedro Casciaro i Francisco Botella.

 

- Juan Jiménez Vargas, en els seus records de l'any 1980, diu:

 

Cada día caíamos por la lechería, con la esperanza de encontrar el aviso decisivo, pero ya bien entrado noviembre, el parte diario seguía diciendo que aún no había llegado Pallarés, con lo que entendíamos que aún no había llegado la orden de marcha

 

- En el Diario que el dia 19 de novembre escriu Pedro Casciaro -en el que narra la seva aventura des de Sanaüja a Peramola- diu que la contrasenya per a reconeixer al guía era "Pallarès". Escriu textualment:

 

Al explicarnos el lechero, en Barcelona, lo que nosotros habíamos de hacer al llegar a Sanahuja, era decir ¡Pallarés! como palabra de identificación

 

- Francisco Botella recorda en els seus escrits de l'any 1975:

 

Ya oscurecía cuando se paró el hombre bajito, se volvió, dando tiempo a que nos encontrásemos con él, y dijo en catalán: ya ha pasado el peligro. No hubo necesidad de que Pedro pronunciase la palabra clave "Pallarés"

 

b) Com a persona, son molts els relats dels expedicionaris en què apareix un home a qui anomenen Pallarès. Apareix moltes vegades amb Mateu el "lechero" en la zona de Peramola, Cabana de Sant Rafel i la Ribalera.

 

De totes las cites es dedueix que aquest Pallarès és el mateix que a vegades anomenen "el sacristán" o "el Tonillo"; es a dir, Antoni Bach Pallarès, de Peramola, que tenia l'ofici de sagristà, campaner, carter, etc.

 

Alguns dels escrits que avalen aquesta conclusió són els següents:

 

- En el Diario del dia 19 de novembre, que escriu Pedro Casciaro, aquest narra la seva aventura des de Sanaüja a Peramola y diu textualment que en arribar a Peramola coneixen al Pallarès, el "exsacristán de Peramola". Diu així:

 

A las dos y media llegamos a las proximidades de Peramola. No era conveniente entrar de día, porque seríamos descubiertos por la gente. En un bosque esperamos … al oscurecer; entonces entramos en el pueblo, conducidos desde la mitad del camino por Pallarés, el exsacristán de Peramola, que brotó fantásticamente desde unos matorrales cuando estábamos ya muy próximos al pueblo. Tras un rodeo llegamos al establo de Pallarés y en la pajera nos alojó 

 

- Manolo Sainz de los Terreros, en el Diario del dia 23 escriu:

 

A eso de las tres, viene otro refugiado de estos montes; es el hijo del sacristán de Peramola, que nos invita a tomar café en su choza … Se han reunido allí el sastre, el sacristán y otros personajes de Peramola

 

- Juan Jiménez Vargas escriu en el Diario del dia 26:

 

Faltaría poco para el toque de diana, que corre a cargo de Tomás, cuando llegó Mateo con el hijo del sacristán

 

En tots els relats el fill del sagristà és Paco Bach.

 

- Manuel Sainz de los Terreros anotà en la seva agenda de l'any 1937:

 

Vino Mateo, y salida inesperada a las 6 de la tarde. Fuimos 23 y Mateo y Pallarés a un barranco al que llegamos a las 6 de la madrugada. Frío, andar a oscuras difícil, molesto y caídas. Dormimos 3 horas en gruta. Misa en barranco y comer algo y dormir (imposible, suelo todo inclinado con piedras)

 

- Pedro Casciaro escriu en el Diario del dia 27:

 

A las seis y cuarto nos ponemos en marcha. Nos sirven de guías Pallarés y Mateo. Delante va el primero de estos y nos lleva a una velocidad terrible, en medio de la oscuridad más completa de esta noche sin luna ... Tan deprisa nos llevaba aquel sacristán que poníamos los pies sin saber donde … Pasamos muy próximos a Oliana (debería ser Peramola, ya que Oliana está muy lejos). Pallarés se separa de nosotros, para ir a este pueblo por víveres y unas alpargatas"

 

De tot l'anterior es dedueix que "Pallarès" era Antoni Bach Pallarès, a qui anomenaven indistintament: el sagristà, el Tonillo o Pallarès.

 

inserir comentarisinserir comentaris
   
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible

15 de desembre de 2016
Mateu ''el lechero''   
   
 
   

Començo avui una sèrie de 17 articles que intenten aclarir alguns aspectes de l'expedició de sant Josepmaria en el pas dels Pirineus a la tardor de 1937.

Són 17 aclariments que figuren en el llibre "El pas dels Pirineus", de Jordi Piferrer, Pagès editors, Lleida 2012 i que ara resumeixo en aquest blog. Per llegir-ho tot sencer cal anar a l'original del llibre.

La versió en castellà es titula "Entra la noche y la esperanza", Jordi Piferrer, Editorial Milenio, Lleida 2014.

Alguns dels aclariments són nous, producte de les preguntes que m'han fet alguns lectors.

Procuraré que cada 15 dies es publiqui un d'aquests 17 aclariments.

Agrairé que tots pugueu ampliar algun aspecte dels que anirem tractant.

Començaré avui amb el primer aclariment, segons l'ordre cronològic d'aparició en escena:

 

1. ¿QUI ERA "MATEO EL LECHERO"?

El sobrenom de "lechero" l'hi van posar els expedicionaris a Barcelona per entendre's entre ells, ja que no coneixien el seu veritable nom i habitualment connectaven amb ell en un bar, que els va semblar una lleteria.

 

Dades dels documents històrics escrits pels expedicionaris

En aquests documents se cita per primera vegada a Barcelona a un tal Mateo, el 14 d'octubre de 1937. Es torna a parlar d'ell a la zona de Peramola, els dies 21, 26, 27 i 28 de novembre.

 

El 14 de octubre, escriu Juan Jiménez Vargas (1937) en el Diario:

Por fin Rafaela nos presenta a un lechero llamado Mateo, por medio de una señora a quien éste arregló la salida de su marido. La señora a su vez ha conocido a Rafaela por intermedio de la señora Mercedes, como dicen los catalanes. Nos reunimos con ellas y con Mateo para hacer planes.

 

Anys després, el mateix Juan Jiménez Vargas (1980) recordava:

Cada día caíamos por la lechería, con la esperanza de encontrar el aviso decisivo; pero, ya bien entrado noviembre, el parte diario seguía diciendo que aún no había llegado Pallarés, con lo que entendíamos que aún no había llegado la orden de marcha. Suponíamos que la retransmisión de noticias estaba a cargo de alguno del pueblo, que tenía recursos para ir y venir a Barcelona sin despertar sospechas. Aun convencidos de que todo iba bien —Mateo, el lechero de Peramola, cada día se mostraba más optimista— y de que la salida era inminente, la espera seguía poniendo a prueba nuestra paciencia […].

A mediados de noviembre —el 15 ó 16—, Mateo, por fin, nos dio indicaciones en firme para la salida inmediata de Barcelona con contraseñas, detalles de las paradas de autobús, y otros avisos para prevenir en lo posible los imponderables del viaje.

El Padre se despidió de Mateo con profundo agradecimiento, ese agradecimiento que sentía y manifestaba siempre por el menor favor que le hacían. Mateo había salvado a muchos, pero sus posibilidades se habían agotado. Después de la expedición nuestra, parece ser que, por esta vía, sólo pudo pasar un grupo más, como luego nos contó su hijo. Mateo pudo darse cuenta a tiempo, no se sabe cómo, de que le buscaban —habíamos estado en la boca del lobo—, y pudo huir a Argentina [1], a un pueblo donde tenía familia y buenos amigos; y allí pudo seguir hasta el final de la guerra.

La expedición nuestra salió el 19 de noviembre, ya en una fecha muy crítica, porque el refuerzo de la vigilancia persiguiendo fugitivos, más numerosos de día en día, hacía cada vez más difíciles las marchas hacia la frontera. En la expedición nuestra iba Mateo Molleví Serra —entonces no le conocíamos [2]—, un sobrino de Mateo, lechero.

 

Un altre expedicionari, José María Albareda, escrivia en una carta d'abril de 1938:

Desfile de personas equívocas, que un día parecían héroes que lo arriesgaban todo por liberarnos, y otro, informales mercaderes de nuestra inquietud. Por fin pasó un hombre bueno. Respiraba seriedad y honradez. Tenía claridad de juicio. Era lechero, y estoy seguro que de los que no echan agua a la leche. Trazó un plan. Ecuánime, seguro en el decir. Marchó a su pueblo; dijo volver a los pocos días y ... nada. Inundaciones del Segre a principios de noviembre. Desbordamientos. Y había ríos que cruzar. Al principio, no pensaba resistir tanto sin volver a Madrid. Pero ... mientras se vislumbraba una posibilidad, ¿quién daba marcha atrás? Y una tarde, a las seis —visita inolvidable— se presentó el lechero. ¡Si aquel hombre no podía engañar! Había que salir enseguida; tenía varios en Barcelona, y nos distribuyó en tres o cuatro envíos. Yo salía en el primero.

 

Passem ara als testimonis de la zona de Peramola. El 21 de novembre, segons el Diario de 1937 -que aquell dia escrivia Pedro Casciaro- Tonillo i Mateo acompanyaren des de Peramola fins a Vilaró als tres que acabaven d'arribar de Barcelona. A Vilaró els estaven esperant sant Josemaría i els altres dos que havien arribat el dia anterior:

 

A la mañana siguiente vinieron a buscarnos Pallarés y Mateo, y nos condujeron con las precauciones de siempre a la masía en que se encontraban desde el día anterior el Padre, Juan y José María.

 

El 26, el Diario, escrit aquell dia per Juan Jiménez Vargas, diu:

Faltaría poco para el toque de diana, que corre a cargo de Tomás, cuando llegó Mateo con el hijo del sacristán [...]. Cuando salí de la casa, estaban todos junto a la puerta rodeando a Mateo y su acompañante, que les daba instrucciones para la partida que será el lunes por la tarde. Mateo no ha podido portarse con más generosidad.

 

El 27, una altra vegada el Diario, ara a càrrec de Pedro Casciaro, diu:

Los guías piden por pasarnos dos mil pesetas a cada uno, en lugar de las mil doscientas que antes habían fijado. No hay dinero para pasar todos, y el Padre habla con Mateo, que acaba de llegar, de este asunto. Mateo dice que intercederá él con los guías, para arreglarlo [...]. A las seis y cuarto nos ponemos en marcha. Nos sirven de guías Pallarés [Antoni Bach Pallarés, el Tonillo] y Mateo. Delante va el primero de éstos, y nos lleva a una velocidad terrible, en medio de la oscuridad más completa de esta noche sin luna [pero Antonio Dalmases dice que había luna [3]. Tan deprisa nos llevaba aquel sacristán [el Tonillo], que poníamos los pies sin saber dónde; y más de una vez, fui a ponerlo en un punto tan inseguro que, resbalándome, me doblé el pie, teniéndolo resentido durante toda la jornada.

Pasamos muy próximos a Oliana [debe querer decir Peramola, ya que Oliana está muy lejos]. Pallarés se separa de nosotros, para ir a este pueblo por víveres y unas alpargatas para Manolo y para otros expedicionarios que carecen de ellas, mientras nosotros esperamos agazapados en un terraplén cercano al camino. La espera se hace larga: tenemos frío y desenrollamos nuestras mantas, para abrigarnos, estando todos hechos un pelotón de carne rubeniana, pero vestida. Por fin, al cabo de más de una hora, regresa Pallarés con aprovisionamiento para los pies por lo menos. Nos ponemos en marcha; pero al poco rato, una vez alejados del pueblo, volvemos a detenernos para que los favorecidos se calcen las alpargatas.

Caminamos muchas horas, por los bosques espesísimos. Algunas veces Mateo, que es el que ahora marcha a la cabeza, se detiene o retrocede para buscar el camino imaginario. Casi siempre vamos apartados de las sendas, por malas que sean [...].

A las once y media aproximadamente, llegamos después de escalar un monte a unas cuevas: eran extensísimas, y se cerraban por una puerta de pequeñas dimensiones, medio escondida entre las rocas. Tumbados en el suelo descansamos los unos y velaron los otros hasta las tres de la madrugada, en que proseguimos la caminata por lugares bastante difíciles. Empieza a amanecer cuando llegamos al pie del Aubens.

 

Van arribar a l'Espluga de les Vaques, a la Ribalera, on van romandre des de les set del matí fins més enllà de les quatre del diumenge 28, segons el Diario que aquell dia escrivia Pere Casciaro:

 

Apenas llegar, el Padre decide celebrar la santa misa en unas peñas. Celebrada la santa misa desayunamos, aunque no muy abundantemente: pan y embutido con algo de vino. A eso de las tres de la tarde, cominos conejo frito que Mateo trajo después de su ausencia [...]. A las cuatro y pico nos pusimos de nuevo en marcha, mal comidos y peor dormidos. La voz de partida del guía me sorprendió llenando la bota en un chorro de agua que corría por lo más hondo del escarpado.

 

Sainz de los Terreros, en una narració telegràfica que comença la tarda del dia anterior, el 27, deia:

Vino Mateo y salida inesperada a las 6 de la tarde. Fuimos 23 y Mateo y Pallarés a un barranco al que llegamos a las 6 de la madrugada. Frío, andar a oscuras difícil, molesto y caídas. Dormimos 3 horas en gruta. Misa en barranco y comer algo y dormir (imposible, suelo todo inclinado con piedras).

 

Dades facilitades pels parents de Mateu Molleví Roca

En els relats sobre la intervenció de "Mateu el lechero" en l'expedició de novembre de 1937 hi ha alguna confusió. Les converses que he tingut amb Juan Molleví Viladoms, un parent proper, ens han revelat algunes dades molt aclaridores.

Segons Joan Molleví, els principals protagonistes de l'organització de fugitius de Barcelona cap a Andorra, en què participaven els de Cal Mateu, van ser:

Josep Molleví Roca, de 57 anys, propietari de Cal Mateu de Peramola; Mateu Molleví Serra, de 31 anys, fill de l'anterior i hereu de la casa, que Joan considera el coordinador de l'organització de fugitius; Baldiri Viladoms Valls, de 52 anys, financer, i Mateu Molleví Roca, de 48 anys, que era el contacte permanent a Barcelona. Es poden afegir els que col·laboraven des Peramola, com Antoni Bach Pallarès, de Cal Tonillo, el seu fill Paco i altres.

Ens dóna més llum sobre els protagonistes un diari que va escriure Francesc Molleví Serra, que segueix dia a dia les seves peripècies des que va sortir de Barcelona l'any 1937, fins que va tornar el 1939, incloent el seu pas fins a Andorra entre el 15 i el 19 de juliol de 1937.

Comença el Diari quan el germà gran, l'hereu de Cal Mateu de Peramola, Mateu Molleví Serra, baixa a Barcelona a principis de juliol de 1937 i avisa els seus dos germans bessons (Francesc i Pau, de 26 anys) perquè passin a la una altra zona d'Espanya per evitar que els incorporin, d'un moment a l'altre, a l'exèrcit republicà. Amb ells es van passar un altre germà (Miquel, de 28 anys) i dos cosins (Miquel Serra Molleví, de 28 anys, i Josep, de 26, fills de Ramona Molleví Roca). L'hereu, Mateu, es va quedar de moment a casa i no passaria a l'altra zona fins més endavant, al maig de 1938, pel front de Tremp.

 

El Diario de Francesc Molleví Serra comença així:

Estamos trabajando con mi hermano Pablo en la lechería de mis padres, y en compañía de mi prometida Carme, junto con sus hermanos y la yaya; estando en la lechería con mi hermano Pablo, eran las 12 del mediodía y viene mi hermano Mateo procedente de Peramola y nos avisa que teníamos que partir inmediatamente hacia Peramola porque nos vendrían a coger para llevarnos a la guerra.

 

Queda clar que les lleteries són propietat de Josep Molleví Roca -l'hereu de Cal Mateu- pare de Francesc i Pau, i no de Mateu Molleví Roca, que com hem dit tenia un bar restaurant i no una lleteria.

Segons ens diu Joan Molleví Viladoms, la lleteria on treballaven els germans bessons Francesc i Pau era al carrer Tamarit, 189, que estava molt a prop del bar restaurant Bonavista, a la Ronda de Sant Antoni, 84. Aquesta proximitat facilitava anar d'un edifici a l'altre.

 

Conclusió

Els apel·latius Mateu i "lechero" han originat confusions que convé aclarir. Del que acabem d'exposar es pot deduir que:

Els lleters eren: Josep Molleví Roca, de 57 anys, i el seu fill i hereu, Mateu Molleví Serra, de 31 anys. Mateu Molleví Roca, germà de Josep i oncle d'aquest altre Mateu, no era lleter, sinó que tenia un bar, en el qual -evidentment- podia vendre la llet que els seus nebots li subministraven des de la lleteria. Mateu Molleví Serra baixava freqüentment a Barcelona pels negocis de les lleteries i podia establir fàcilment contacte entre els fugitius i l'organització de Peramola.

Probablement el que parlava amb ells era Mateu Molleví Roca, que romania a Barcelona al capdavant del seu bar de la Ronda de Sant Antoni. El 1937 tenia 48 anys, edat que és més d'acord amb la que es dedueix de les descripcions que hem anat veient. Vivia amb la seva dona i fills al primer pis del mateix edifici, a sobre del bar.

Els llocs de contacte amb els fugitius podrien ser la lleteria del carrer Tamarit o bé al bar de la Ronda, si bé els documents històrics fan sempre referència al bar, que ells anomenen lleteria.

 

Juan Jiménez Vargas aclareix definitivament aquesta qüestió en un document (Testimonial de l'any 1976) on diu textualment:

Por su aspecto -mostrador de mármol y mesas de mármol con patas de hierro- le llamamos la lechería, aunque más bien era un bar donde incluso servían comidas. Preguntamos por Mateo, que resultó ser el que estaba en el mostrador, y nos atendió muy bien desde el primer momento. No nos había dicho más que Mateo, a secas, por aquel miedo instintivo generalizado a levantar pistas. Mucho después supimos que se llamaba Mateo Molleví Roca. Tenía una finca en el término de Peramola (Lérida). Se veía que, por su edad, como de unos 50 años, estaba fuera de las quintas movilizadas. Tenía un hijo -Mateo Molleví Ribera- que había pasado la frontera con alguna de las últimas expediciones. Éste, después, volvió a la zona roja, en misión de espionaje, y acabó la guerra en zona nacional, de enlace motorista a las órdenes del alto mando.

 

Juan Jiménez Vargas no va tornar a la zona de Peramola fins a finals dels anys 1960. Mateu Molleví Roca havia mort el 1955, als 66 anys, i Mateo Molleví Serra va morir el 1966 als 60 anys. Per tant, no va poder parlar amb el primer, i amb l'altre no ens consta que ho hagués fet. Les identificacions s'haurien de basar en el que li van comentar altres persones de Peramola que coneixien perfectament a la família Molleví arribant a la conclusió que Mateu el lechero era Mateu Molleví Roca, tot i que podia haver estat també el seu nebot Mateu Molleví Serra, que era pròpiament el lleter, i estava més sovint a Peramola que el seu oncle.

Ja que Juan Jiménez Vargas, dels anys seixanta als setanta, va investigar a fons aquest tema i va poder parlar amb molta gent que coneixia bé la família de Cal Mateu, penso que les seves conclusions són correctes i que Mateu el lleter citat en els diaris era efectivament Mateu Molleví Roca.



[1] "Argentina" es una mala lectura de la paraula "Argentona", un poble pròxim a Mataró de on era la seva esposa. La errada es fàcil de comprendre.

[2] Aquí hi ha una confusió, perquè Mateu Molleví Serra es quedà a Peramola i no va passar a l'altre zona, pel front de Tremp, fins el mes de maig de 1938. Així ho diu clarament el Diari de Molleví.

[3] Veure l'apartat: "La qüestió de la lluna, al novembre de 1937".

inserir comentarisinserir comentaris
 
veure comentarisveure comentaris (1)
 
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible

30 de desembre de 2015
Reconstrucció de la Rectoria de Pallerols   PallerolsReconstrucció de la Rectoría de Pallerols

 

        Iniciàrem la reconstrucció de la rectoria a l'octubre de 2011, i l'hem acabat al setembre de 2015. L'inversió total ha estat de 420.000 €.

 

        Necessitem la teva ajuda per a retornar els crèdits que vam demanar.

 

        Col·labora amb el que puguis:  Gràcies per la teva ajuda! Clica aquí 

           

                                   

inserir comentarisinserir comentaris
 
veure comentarisveure comentaris (3)
 
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible

 
1 2 3 4 5 6 7 8 9
   
     
Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra.   Av. Diagonal, 620, 1er. 2a, 08021 - Barcelona (Espanya) . Tel.: (+34) 629 910 612