Ir a página inicio
FES-TE AMIC FES-TE VOLUNTARI FES-TE SOCI
         
Ir a página inicio Ir a página inicio
Ir a página inicio
Qui som       Objectius        Llibres       Preguntes Freqüents       Contacte
  Jornades
i Estudis
Patrimoni
Cultural
 Medi
 Natural
 
Notícies      Vídeos      Agenda      Les Rutes      Història      Pallerols      Blog del Caminant
Portada > Blog del Caminant  
Blog del Caminant    
 

Jordi Piferrer

A través d’aquest Blog, tots els caminants podran intercanviar les seves experiències i exposar els seus criteris i suggeriments sobre aspectes relacionats amb el Camí de Pallerols a Andorra.

Coordinarà el Blog: Jordi Piferrer *


Tots els relats, es visualitzen per ordre Cronològic .

També es poden veure segons els apartats:
Caminades , Expedicions d'evasió , Expedició de 1937 , Cultura, festes i tradicions .


 
24 de juny de 2017
Sobre la casa de Fenollet -2-   
   
 
   

Continua el relat sobre la casa de Fenollet (Part 2) 

 

Diu Juan Jiménez Vargas en un escrit de l'any 1980:

 

La casa on havíem de passar el dia -Fenollet- estava molt aïllada a la muntanya, a poc menys de 1.000 metres d'altitud. Era gran i tenia uns corrals relativament amplis. Allà, per la seva situació estratègica, feien escala expedicions conduïdes per diversos guies. Paraven grups de 10, 20, 30 i fins i tot més, aproximadament un cop a la setmana. Aquella família es portava amb els fugitius amb una generositat que era molt d'agrair [...].

A mig matí, quan gairebé tots dormíem al corral, es van presentar a la casa dos milicians, preguntant si havien vist gent. Caminaven recorrent aquell camí a la caça de fugitius. La mestressa -en una ostentació de serenitat-, els va convèncer que estava disposada a col·laborar amb ells en la persecució de facciosos, mentre els servia uns bons gots de vi i unes bones tallades de pernil. I quan van acabar el seu esmorzar van marxar sense investigar més [...].

Potser aquesta visita intempestiva no va ser excessivament perillosa.

 

L'Eugeni Coll ens comentava que aquest relat sobre els milicians li semblava una mica exagerat, ja que la gent que parava a Fenollet no venia a investigar: anava de camí cap a Organyà o a un altre lloc. Tots eren molt amics i tenien un pacte de defensa mútua, fruit de l'amistat de molts anys entre les famílies dels pobles i cases veïnes.

És lògic aquest raonament, ja que cada setmana tenien fugitius amagats en els corrals, que estan a uns vint passos de la casa. Si venien grups tan sovint és perquè estaven segurs que no hi hauria inspeccions.

Certament, podria ser que passessin milicians per la casa, però el motiu que els portava no era de control sinó de descans en la ruta cap a Organyà o Andorra. Una altra cosa és com ho experimentaven els refugiats, que, pel seu estat d'ansietat, captaven els perills amb molta més intensitat.

Aquest relat de Juan Jiménez Vargas va ser escrit el 1980, quan ja havien passat més de quaranta anys, i ell mateix diu també que aquesta visita no seria "excessivament perillosa".

 

Paco Botella, al Diari de l'any 1937, diu:

 

El 29, passat a l'estable de la casa de camp, a on vam arribar bastant cansats i que esperàvem veure prop amb molta ansietat, va ser aprofitat per dormir i descansar. Hi havia poca palla i en van portar més al cap d'unes hores. En el pessebre col·loquem les nostres motxilles i, asseguts a terra, ens alimentem amb unes mongetes que ens van donar, de les que en prenem bastant. També vam tenir conill i truita. Això de la truita era una novetat: feia molt que no havíem tastat el seu sabor.

Descansem bé, i la parada ens va anar de meravella. Cap a les cinc de la tarda, ens avisen que ens prepararem per partir: però la sortida es va retardar bastant, ja que havien arribat unes persones alienes a la casa i calia esperar que marxessin.

 

També recull que van tenir visites, cosa normal en una casa situada en un camí de trànsit molt freqüentat.

 

Finalment, al diari d'Antonio de Dalmases escrit el mateix any 1937, es diu:

 

Ens condueix a un corral, ens estirem sobre la palla i aquí vam quedar adormits. És el dilluns 29 de novembre.

Fa tretze hores que caminem. Al voltant de les deu vam començar a despertar. Mengem una mica; algú es fricciona i cura els peus. Altres surten a prendre el sol, asseguts o estesos en un pati que hi ha a la sortida del corral. Aquest té uns vuit metres d'ample i el mateix de llarg, i els 27 que anem l'omplim del tot. Per sortir cal tenir cura de no trepitjar als que encara dormen. El guia ha hagut de portar uns cistells de palla per escampar per terra, que fa que el llit no es trobi tan dur. La patrona ve a esbrinar el que cadascú vol per esmorzar, ja que el guia ha dit que estalviem el que portem, ja que després d'aquesta casa no en trobarem una altra per aprovisionar. Uns mengen patates; altres, truites, pa, aigua i vi. Un gran banquet. Després jo m'estiro una altra vegada a descansar [...].

A les dues aproximadament porten el dinar. Posats en fila, ens van repartint un enorme calder de mongetes, després un altre de conill. És un menjar esplèndid, mengem amb veritable fam. Afortunadament tot és abundant, bo i calent.

Després una altra vegada a dormir fins a les sis de la tarda que és quan comencen els preparatius per a la partida.

 

Aquesta narració d'Antoni Dalmases ens acaba de donar més pistes per saber el lloc exacte on van descansar. Diu que van sortir un moment al pati que hi ha davant dels corrals, que té forma de "L", que fa efectivament uns vuit per vuit metres.

 

Conclusió

Tots els escrits que hem citat coincideixen en el fonamental: que van dormir en un corral al costat d'un altre en què hi havia el bestiar, que davant hi havia un pati i van sortir a estirar les cames, que van menjar molt bé, que els arreglaren la roba ... Anys més tard, tots recordaven que a Fenollet els van tractar especialment bé. Si algun dia passeu per allà, us tractaran igual de bé. Es veu que això ve de família.

 

També és interessant recordar que els de Fenollet eren parents d'en Josep Cirera. En efecte, la propietària de Fenollet es deia Rosa Campà Sin, i la mare d'en Josep Cirera es deia Maria Fàbrega Sin, és a dir que les àvies eren germanes. Això explica també que Josep Cirera escollís Fenollet com a lloc de descans per a les seves expedicions.

inserir comentarisinserir comentaris
   
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible

11 de juny de 2017
Sobre la casa de Fenollet -1-   
   
 
   

          Algunes precisions sobre la casa de Fenollet (Part 1)

Després de parlar moltes vegades, entre els anys 2002 i 2007, amb Eugeni Coll Campà (1925-2007), propietari de Fenollet, voldria ressaltar algunes dades que poden ajudar a conèixer aspectes interessants de la casa de Fenollet durant els anys de la guerra civil espanyola.

L'any 1937, l'Eugeni tenia dotze anys i es recordava força bé dels fets que es narren. Els seus pares eren Josep Coll Tomàs (1891-1939) i Rosa Campà Sin (1899-1972), que van ser qui van donar acollida a l'expedició de sant Josepmaria.

L'Eugeni ens comentava que, des de finals de 1936 fins a inicis de 1939, pràcticament cada setmana passava alguna expedició de fugitius en direcció a Andorra. Després de 1939 també van tenir a casa alguns refugiats.

La casa de Fenollet era molt coneguda a la zona, per la seva situació estratègica en el camí de Bóixols a Organyà i la Seu d'Urgell. Efectivament, el camí que anava del Pallars Jussà (Salàs de Pallars, la Pobla de Segur, Isona, les Conques, Tremp ...) cap a l'Alt Urgell (Organyà i la Seu d'Urgell) passava per Sallent, Montanissell i Fenollet. Aquesta era l'última casa que es trobava abans d'arribar a Organyà.

Especialment en les temporades en què s'organitzaven les famoses fires de bestiar d'Organyà i de Salàs de Pallars, aquest camí era molt transitat. Quan per Sant Andreu, el 30 de novembre, tenia lloc la fira d'Organyà, la gent que venia de les terres dels Pallars, Bóixols, Tremp, etc., passaven per Fenollet. Com que aquesta casa era l'última que trobaven abans d'arribar a Organyà, alguns es quedaven a dormir durant els nou dies que durava la fira.

En esclatar la guerra espanyola de 1936-1939, alguns milicians de la FAI van voler matar a l'amo de Fenollet perquè el consideraven de dretes. Tenia parents capellans i monges, i tant ell com la seva dona es distingien per la seva bondat.

Com que eren molt coneguts -especialment per la gent de Bóixols- els cinc milicians d'aquest poble van determinar que ningú toqués sota cap concepte a la gent de Fenollet. Així doncs, durant tota la guerra, Fenollet va gaudir d'una especial protecció.

El camí que passava per Fenollet era un camí de ferradura, és a dir que només podien passar animals o ser transitat a peu. Seguia un traçat paral·lel a la carretera asfaltada actual, però anava una mica més alt i era també més directe. Encara avui es pot conèixer el tram antic que va una mica per sobre de la carretera actual. En arribar a Fenollet, camí de Montanissell, es deixava la casa a l'esquerra, tal com es fa ara.

Tenint en compte la protecció que els oferia la gent de Bóixols i la dificultat d'accés, s'entén que no passessin milicians amb la intenció concreta de fer inspeccions. Certament, com que era un camí de pas, habitualment transitava gent: alguns es paraven a saludar, o es quedaven a dinar i fins i tot a dormir, o simplement passaven de llarg.

Durant la guerra de 1936-1939, van viure a Fenollet unes catorze persones: sis de la família, dues monges que estaven amagades (la germana de la propietària i una amiga seva), un pastor, dos mossos i dos o tres parents que també estaven amagats. A més, com hem dit, cada setmana o cada quinze dies arribaven expedicions d'entre vint i quaranta persones, camí d'Andorra. En els mesos d'hivern -desembre, gener i febrer- les expedicions eren menys freqüents.

Per alimentar a tanta gent, Eugeni baixava dues vegades per setmana a Organyà i Coll de Nargó per aprovisionar-se de pa i altres queviures. Anava alternant els dos pobles per no aixecar sospites. Tenien bens, algun porc, conills i gallines.

Un altre detall interessant per situar-se al Fenollet de l'any 1937 és que en aquell temps no existia l'ermita que es pot veure avui, que es va construir l'any 1942.

A continuació transcric alguns paràgrafs dels documents de l'any 1937, que analitzarem tenint en compte el que s'acaba d'exposar.

Diu Miguel Fisac ​​en el Diari del 28 de novembre de 1937:

 

Molt després del que haguéssim desitjat, va arribar el paller; més ben dit, la pleta teulada; i després d'esperar una petita estona perquè el guia demanés permís als amos per poder parar allà el que quedava de nit, que era ben poc, i tot el dia següent, vam entrar: prenem una mica de botifarra i pa, del que portàvem de recanvi, i ens vam disposar a dormir molt a prop del bestiar, que era en un altre departament immediatament al costat del nostre.

 

Això coincideix amb el que ens va dir Eugeni Coll, que el bestiar estava en una zona i les persones descansaven en el departament contigu.

 

Nota.- Com que és una article llarg, continuarà dintre de 15 dies.

 

inserir comentarisinserir comentaris
   
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible

5 de juny de 2017
SOBRE EL NOMBRE D'EXPEDICIONARIS   
   
 
   

   Les fonts documentals que tenim ens donen unes xifres que no coincideixen.

Antonio Dalmases (1937) diu que abans d'arribar a l'Espluga de les Vaques eren vint, i que en afegir-se ells tres, foren vint-i-tres. A Fenollet diu que eren vint-i-set. Després diu que a Baridà se'ls afegeixen dos guies.

Manuel Sainz dels Terreros (1937) afirma que el dia 28 arriben a la Ribalera vint-i-tres persones: Vam ser 23 i Mateu i Pallarés a un barranc al qual vam arribar a les 6 de la matinada.

Paco Botella (1975) explica que a l'Espluga de les Vaques hi havia, a la tarda, "uns quaranta i tants". Però hem de pensar que no tots van fugir amb l'expedició cap a Andorra, ja que molts d'ells estaven amagats habitualment allà, entre els quals, Josep Boix Oste, el fill de la casa d'Juncàs. Indica també que a Cal Roger es van incorporar algunes persones més:

 

Se'ns van incorporar nous elements: eren uns nois fornits, ben proveïts, amb unes motxilles molt altes, estructurades amb pals, que pujaven per poder encaixar un paquet gran.

 

Juan Jiménez Vargas (1980) diu que, quan el dia 28 arriben a la Ribalera,

Allà hi havia més de vint persones que no havien sentit missa ni trepitjat una església des de juliol de l'any anterior.

Segons ell, al poble d'Ares s'hi va unir algú més:

Al costat del poble d'Ares, vam parar en un corral, esperant un que s'unia a l'expedició o a algun dels paquetaires del contraban.

A prop de la Casa de Baridà van veure a uns contrabandistes:

I en aquesta marxa vèiem amb sorpresa uns quatre o cinc homes amb uns enormes sacs a les esquena. Eren els clàssics paquetaires.

De fet, no diu que s'unissin a ells, sinó que "van veure".

Ja creuant la frontera andorrana, prop de la Borda de Lluçà, diu que eren uns trenta:

Semblava impossible que trenta homes en fila poguessin moure així, però el silenci era absolut.

 

En el Diari (1937) es diu que després de Baridà, ja prop del riu Segre (potser a la Borda del Fuster o bé a la Borda del Riu):

En aquesta casa se'ns ha unit molta gent a l'expedició; bastants, amb fardells de contraban i amb armes.

 

Com a resum, podem dir:

A l'Espluga de les Vaques eren uns vint-i-tres. (Així ho diuen Antonio Dalmases, Manuel Sainz dels Terreros i Juan Jiménez Vargas.)

Al poble d'Ares s´hi va unir potser un, o bé algun contrabandista (diu Juan Jiménez Vargas).

A Baridà potser es van unir al grup uns quants contrabandistes més (Juan Jiménez Vargas).

En arribar a la Borda del Fuster, o bé a la Borda del Riu, és possible que s'unís algun altre expedicionari ("molta gent", diu el Diari del Pas).

Finalment, segons Francisco Botella, a Cal Roger encara va haver-hi alguna altra incorporació. És molt probable que siguin els mateixos contrabandistes que cita el Diari, ja que la Borda del Riu i Cal Roger estan a prop l'un de l'altre, i correspon a la mateixa jornada del camí.

 

Conclusió:

Al meu entendre, en total, haurien d'arribar a Andorra uns trenta com a màxim. Josep Cirera sempre m'ha dit que no haurien de ser tants. Potser els que es van unir eren d'altres grups, contrabandistes, etc., que coincidien amb ells en alguns trams, però que no formaven part de la mateixa expedició d'evasió. L'expedició guiada per Josep Cirera seria d'unes 23 persones, vuit de les quals eren del grup de sant Josepmaria.

inserir comentarisinserir comentaris
   
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible

1 de maig de 2017
Sobre el guía Josep Cirera    
   
 
   

L'ARRIBADA DEL GUIA JOSEP CIRERA (2ª PART)

 

La versió dels fets que ens dóna el guia Josep Cirera és que a mitjans d'octubre de 1937, estant a Andorra, li va arribar un avís del seu amic Josep Ramonet Espar, de Ca l'Armenter d'Organyà, amb l'encàrrec de conduir un grup des de Juncàs fins a Andorra.

Segons ell, quan va rebre l'avís va baixar a peu des d'Andorra fins al santuari de la Mare de Déu de la Trobada, al municipi de Montferrer i Castellbò. Allí va prendre l'autobús i va baixar a la parada que hi havia a l'Hostal de la Penella, abans d'arribar a Oliana. En aquest tram no hi havia controls de policia. Des d'aquest punt va pujar caminant fins a Juncàs, la tarda del dia 27; va fer nit en aquesta casa, i l'endemà, 28 de novembre, cap al migdia, els de Juncàs el van acompanyar a la Ribalera, on es va trobar amb el grup de vint persones, disposades a fer la travessa.

Ens diu que ell no recorda haver anat a la cova-casa del Corb; i que ni tan sols coneix aquest lloc: el van acompanyar directament de Juncàs a la Ribalera. També assegura que en aquells dies no va assistir a cap missa, ni a la Ribalera ni en cap altra part del recorregut fins a Andorra.

 

El 1980, parlant d'aquella missa, Juan Jiménez Vargas deia: a distància, tot i que prou a prop per no perdre detall, estava el nostre guia entre els arbres.

 

Ja es veu, doncs, que ha de ser una confusió. No obstant això, sabem amb certesa que hi eren presents els que havien fet de guies fins llavors, com Mateu i el Tonillo.

 

En alguna conversa mantinguda amb Josep Boix, de Juncàs, en els anys 2003-2005, ens va dir que ell, després de la missa a la Ribalera, va marxar a casa a dinar, i allí va trobar al Josep Cirera. Van menjar junts a Juncàs i tot seguit van tornar a la Ribalera, on esperaven els expedicionaris, per iniciar la marxa cap a Andorra.

 

En el diari del 27 de novembre, en el qual es relata la sortida de la Cabana de Sant Rafel en direcció a la Casa del Corb i la Ribalera, Pedro Casciaro escriu:

 

A dos quart ens posem en marxa. Ens serveixen de guies Pallarés i Mateu.

 

Per tant, aquests són els acompanyants que els porten fins a la Ribalera. Més endavant escriu que Mateu va portar el menjar a la Ribalera, el que indica que Mateu era efectivament un dels acompanyants:

 

Cap a les tres de la tarda, vam menjar conill fregit que Mateu va portar després de la seva absència. I entre resar el rosari i enredar per les roques va passar el temps, fins a les quatre i escaig [...]; la veu de partida del guia em va sorprendre omplint la bota en un doll d'aigua que corria pel més profund de l'escarpat.

 

També Manuel Sainz dels Terreros escriu, en el seu diari personal de l'any 1937, que a la Ribalera els van acompanyar Mateu i Pallarès:

 

Vam anar 23 i Mateu i Pallarés a un barranc al qual vam arribar a les 6 de la matinada.

 

De tot plegat en traiem una conclusió clara: els guies que els van acompanyar des de la Baronia de Rialb fins a la Ribalera, eren gent de la zona de Peramola: Antoni Bach Pallarès (el Tonillo) i Mateo Molleví Roca (Mateu el lleter) i potser també algun parent d'aquests. Juan Jiménez Vargas, el 1980, parla d'un tal Mora, que podia ser de la propera casa de la Mora. Evidentment, hi hauria també algú de Juncàs, ja que els terrenys per on passaven eren de la seva propietat i a més estaven totalment implicats en l'organització d'aquestes expedicions.

 

Així doncs, l'únic que diu haver vist a Josep Cirera a la Casa del Corb és Juan Jiménez Vargas. Tot i la descripció tan detallada que fa, sembla que es va confondre de lloc o de persona. En ser de nit, fàcilment podria tenir dificultats per distingir-lo bé, a la llum de l'espelma que els il·luminava. El temps transcorregut entre els fets i el seu relat també ens fa suposar una altra possible causa d'error.

 

Hi ha altres elements que semblen confirmar aquesta hipòtesi. En primer lloc, cal tenir present que Cirera no era un expert de la zona de Peramola i que, per tant, sembla coherent que no fes de guia en aquest territori. En canvi, a partir del cim d'Aubenç ja coneix perfectament el terreny, i és des d'aquest moment quan es fa responsable únic de tota l'expedició.

 

En segon lloc, no tindria tampoc gaire sentit que, si Josep Cirera hagués arribat a Juncàs la tarda del 27, sortís a les 12 de la nit cap al Corb -que està a cinc quilòmetres amb un desnivell acumulat de quatre-cents metres- per tornar després enrere cap a la Ribalera, recorrent sis quilòmetres més i sis-cents metres de desnivell, per finalment dirigir-se a Juncàs, a tres quilòmetres, el que suposava baixar quatre-cents metres de cota. Si un es situa en el territori, o bé analitza un mapa de la zona, es pot comprovar que hauria fet un recorregut circular d'uns quinze quilòmetres, caminant de nit durant unes vuit hores, amb uns mil cinc-cents metres de desnivell, i tot això per anar a un lloc que no coneix, passar la nit sense dormir i tornar una altra vegada a Juncàs d'on havia sortit.

 

Conclusió

Després d'haver estudiat a fons totes aquestes dades podem concloure que els expedicionaris van veure per primera vegada a Josep Cirera el 28 de novembre de 1937, al migdia a l'Espluga de les Vaques, al Barranc de la Ribalera; i poc després -cap a les quatre de la tarda- quan va tornar per conduir al grup fins a Andorra.

inserir comentarisinserir comentaris
   
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible

18 d'abril de 2017
Sobre el guia Josep Cirera   
   
 
   

L'ARRIBADA DEL GUIA JOSEP CIRERA (1ª PART)

La majoria de testimonis coincideixen que Josep Cirera apareix per primera vegada a la Ribalera, al migdia o a la tarda del 28 de novembre.

 

Així ho diu Miguel Fisac ​​en el Diari de 1937:

 

És mitja tarda del dia 28. Comencem la primera jornada amb el guia que ens portarà a Andorra, que, dit sigui de passada, és molt competent en el seu ofici: s'orienta amb una facilitat sorprenent i en aquesta, i en totes les altres jornades, no li hem vist ni un sol titubeig.

 

El mateix diu Antonio Dalmases, després de recordar amb emoció la missa del dia 28 a la Ribalera:

 

Els madrilenys em donen pa, mentre esperem que ens portin el nostre (nosaltres hem deixat el paquet a la casa [Juncàs]) i així vam passar l'estona, parlant, menjant i reparant el nostre equip, fins que ve el guia. És un noi jove i decidit. Paguem la meitat del preu convingut, 7.000 pessetes en bitllets antics, i ens envia estar preparats per a les quatre de la tarda.

[...] Mengem una mica més i, quan a les quatre més o menys ve el guia, ens troba ja carregats i amb els bastons a les mans disposats per sortir.

 

Francisco Botella dóna la mateixa versió:

 

Al capvespre [del dia 28], va aparèixer com per art d'encantament, un noi fort, jove, simpàtic, amb aire autoritari, que anava a ser el guia principal, el responsable de l'aventura en la qual estàvem entestats. Va dir anomenar-se Antoni. Per descomptat, que ja es veia que era un nom convencional.

 

El problema apareix quan existeixen versions diferents. Juan Jiménez Vargas explica en els seus records, escrits el 1980, que Josep Cirera es va reunir amb els de l'expedició a la casa del Corb, cap a les dotze de la nit del incipient 28 de novembre de 1937:

 

A la cova hi havia el nou guia, que es feia dir Antonio. Fins que ens vam acomiadar a Andorra no va dir el seu veritable nom: José Cirera. Era un home de 23 anys, amb vestit de pana i avarques, dur, autoritari, infatigable i audaç, com a poc a poc vam anar comprovant.

Tenia, com qualsevol contrabandista, una xarxa d'enllaços i senyals al llarg de la seva ruta; tot ho tenia molt assegurat i no feia un pas sense tenir seguretat.

En el més profund de la cova, a la llum d'una espelma -que no es podia projectar a l'exterior- aviat es va veure que era el cap:

-Aquí mano jo, i els altres a fer-me cas. Caminarem en fila, d'un en un, i no parlarem, res de sorolls. Quan jo hagi d'avisar alguna cosa, ho diré als primers de la fila, i que s'ho passin d'uns als altres. Ningú es separarà de la fila i ningú es quedarà en el camí. Si algú es posa malalt i no pot seguir, es quedarà, i si algú vol acompanyar-lo, que es quedi.

L'escena era tètrica, i més d'un es va encongir una mica, tement el que podrien ser les jornades pròximes. Encara de nit, vam sortir de la cova.

 

Octavio Rico i Dámaso Ezpeleta, citant Juan Jiménez Vargas, recullen la mateixa versió en el seu llibre "Travessant la nit". També Andrés Vázquez de Prada a "El fundador de l'Opus Dei", i altres llibres que utilitzen les mateixes fonts.

 

D'altra banda, Pedro Casciaro, en les seves memòries escrites en 1975, arriba a afirmar que Josep Cirera s'uneix a l'expedició fins i tot abans de la casa del Corb. Les dades no encaixen, però hi ha un comentari en aquestes memòries que ens adverteixen d'aquests possibles errors:

 

Vaig perdre la noció del temps perquè les caminades nocturnes semblaven interminables: el cansament, la son i la gana les allargaven desmesuradament. Les s'allargaven també l'agrest del camí.

En tractar de reconstruir ara aquests dies, comprovo que bé en poden sortir tres com sis: altres testimonis podran ser més exactes cronològicament que el meu. Intentaré relatar el que em recordi, prescindint gairebé sempre de les dates i de les hores.

Aquests últims escrits contrasten amb la informació que m'ha transmès en Josep Cirera durant les converses que he mantingut amb ell al llarg de cinc anys.

Nota.- Dintre de 15 dies publicaré la 2ª part d'aquest article amb les conclusions més probables. Ja avanço que les investigacions més segures apunten que en Josep Cirera no va aparèixer a la Casa del Corb la nit del 27 de novembre (com diuen alguns) sinó a la Ribalera al final del matí i primeres hores de la tarda del dia 28 de novembre (segons el mateix guia i la majoria de testimonis).   


inserir comentarisinserir comentaris
   
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible

 
1 2 3 4 5 6 7 8 9
   
     
Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra.   Av. Diagonal, 620, 1er. 2a, 08021 - Barcelona (Espanya) . Tel.: (+34) 629 910 612